He fet 25 anys. A mi els símbols m'agraden, gaudeixo aquesta litúrgia quotidiana, i tot i que els meus mecanismes de defensa m'han portat sovint a esperar poc dels aniversaris, el quart de segle em feia molta il·lusió, la veritat. El dia abans del meu aniversari hi pensava, en com els meus 25 amb prou feines arriben a la importància que van tenir per a mi un dia els 25 d'algú altre, aquells que vaig viure intensament durant un any. Aquell dia que em vaig desfer en llàgrimes donant un regal que era el diari d'un any, quatre llibretes plenes d'amor i la prova que estic com una cabra. Una cabra narrativa i narradora, això sí. Pensava, doncs, en com no puc fer-me d'aquella manera la idea dels meus vint-i-cinc, número perfecte, quart de segle, la vida que passa, el tram d'escales. Vaig buscar aquí al bloc textos d'altres catorzes de febrer, res. Un tímid "ara que tinc vint anys" en el meu aniversari lunar. Llavors ja començava a saber ser feliç (ho constato: és sobretot qüestió de pràctica), intuïa vagament fins a quin punt pot omplir-se de llum la vida.
La sort que tinc la sé cada dia, però en alguns moments és tan clara que em tomba, em desarma, i penso que no he fet res per merèixer tants dons i he de recordar que sí, que la meva família hi ha estat sempre però d'altres persones les he cridades, he estat dels que s'ajunten quan dios los cría. Persones amb qui ens hem escollit, de vegades d'una manera més tendra que cap amor romàntic. Com el Marcel i el Frederic, que m'emocionen i em fan sentir sempre tan estimada i tan lliure d'estimar a fons. Com les meves amigues, amb qui em sento acompanyada en el procés de fer-me gran, en una mena de tribu matriarcal on s'afegeixen amb els anys més i més dones plenes de força. Com la Teresa, expressió de dualitat, partner in crime, companya de viatge i de vida; no em puc imaginar un vespre d'aniversari millor que el que vam passar, amb guitarra i flors i pizza i aquestes aventures que atraiem sense remei. Com els amics i amigues que valoro i em sento orgullosa d'anomenar així, que em fan riure fins no poder més, que m'estimulen en la conversa, que em fan millor.
Tot això, la meva història i la gent que s'hi ha creuat, ja és un bon resum de vida per ser agraïda. Però va més enllà: la meva família, que no he escollit, és alegria fresca i constant, és refugi i estímul, el millor equip de què podria formar part. Si a l'adolescència vaig estar, com tothom, construint-me la identitat més aviat al marge d'això (o, si més no, cap "enfora") ara ja fa uns anys que construïm cap endins, amb la certesa de ser comunitat. És bonic anar resseguint les semblances, les línies d'expressió comunes de l'humor, de la manera de fer, de la mirada sobre les coses importants. Una de les experiències més fortes dels últims anys ha estat conèixer el meu pare i la meva mare com a persones adultes i trobar-los extraordinaris, fer-nos amics. I els meus germans són, ho he sabut sempre, el regal més valuós que m'han fet mai (i no cal que en digui res més perquè en parlo sempre amb tot el meu entusiasme). Ja ho sé, que encara que no pensés aquestes coses me'ls estimaria igualment, incondicionalment. Però conviure amb ells quatre és un regal immens cada dia, en cada tros de tendresa, en la constatació constant de la sort que tenim d'estar junts. I en el fet de dir-ho, també, de construir una rutina d'expressió de l'amor mutu: una rutina per a la felicitat.
Que la família que et ve de fàbrica t'agradi tant -saber que us faríeu amics també si no fossiu família- és una benedicció. M'imagino la meva vida com una simfonia en què els seus quatre motius farien un primer moviment vibrant però anirien apareixent tota l'estona, tenyint totes les coses. La manera d'estimar que he après en aquesta casa amb flors fresques és la meva, i la que m'uneix a totes les persones amb qui he celebrat, estic celebrant i celebraré. Celebrem un aniversari però sobretot celebrem la vida i el fet de tenir-nos. No sé com més dir-ho: moltes gràcies, no puc ser més feliç.
