dilluns, 4 de gener de 2021

El camí fa pujada

Diuen que a Tarragona tot són baixades. Jo, la veritat, no en tinc ni idea perquè les vegades que he estat a Taragona no m'hi he fixat prou, en el nom dels carrers. Tot i això, en general m'agrada tenir noms per a les coses; les plantes, les emocions, les persones desconegudes. M'imagino sovint el procés original d'anomenar coses que potser ja existien o potser no però que algú va considerar que els calia un nom, com quan un senyor va posar el seu nom al continent amb què acabava de topar, però també com quan les cadires van esdevenir butaques, o com quan algú va necessitar diferenciar el pi blanc del pi negre o el pi roig que ara que hi penso deu ser fa bastant temps perquè la diferència de noms ve sovint de la diferència d'usos i no és el mateix tenir pinyes pràcticament buides que pinyes amb pinyons. Quan algú va posar nom als pins ja s'imaginava que algun dia els pinyons es vendrien a tres xifres el quilo? No ho crec.

Com anava dient, un bon dia algú va agafar un carrer inclinat i li va posar nom, com a la baixada de la Peixateria (a Tarragona, ho he buscat al gúguel) o la pujada del Cinto (que va de Vilanova a la Geltrú). El bateig urbà d'una via en baixada o pujada estableix tot d'una d'on es ve i cap a on es va, que és una perspectiva bastant xul·la de tenir. Per allò de posar nom a les coses, m'agrada saber si se suposa que pujo o si se suposa que baixo, ni que sigui per contradir-ho. Puges o baixes? En quina fase del cicle menstrual et trobes, en quina fase de la vida? Per mi, que tampoc soc gaire experta en pujades i baixades, amb aquest poble tan pla on m'he criat (on només la Geltrú és un petit turonet suavíssim), fa de mal dir quina és la naturalesa més bàsica de la pujada, el que li mereix el nom. "Pujar": anar de baix a dalt, diu el diccionari, és a dir esforçar-se per anar contradient la gravetat i ascendir més o menys tossudament i difícil. Però també "pujar": créixer en sentit vertical, esdevenir més i/o millor, pervenir a un grau superior d'intensitat.   Així que fa de mal dir si els anys que acaben, o bé els que comencen, fan pujada o fan baixada. Si ens fem millors és que anem de pujada? Si tot es fa fàcil és que anem de baixada? Potser sí que els temps fan una vall i un bon dia tot comença a costar més. O potser no, potser no hi ha amunt ni avall sinó simplement "endavant". Llavors, és clar, a l'hora de fer una metàfora en un encomiable esforç de diagnosi, no acabo de saber si pujo o baixo. No sé si m'esforço o si m'elevo, si llisco o em precipito; sé que em moc d'alguna manera, sé que duc un cert caminar incert. Diu el Serrat que el camí fa pujada i a les vores hi ha flors.


dissabte, 26 de desembre de 2020

El poema de Nadal i les figues que són verdes

M'agraden molt, les nadales. De fet, ras i curt, m'agrada molt el Nadal, i m'he passat tot l'advent pensant-hi, en aquesta retòrica tan ancestral, tan plena d'imatges que m'apel·len, i de tan pensar en les figues que són verdes al final no he escrit res. Per una certa tranquil·litat d'haver passat la tardor sense grans ventades i haver arribat lliscant com un trineu petit a l'espai emocionalment segur que és la preparació del Nadal. Salvats per la campana! Salvats per les campanes de les nadales, que fan més llum que els llums dels carrers. Preparar el concert de Sant Esteve amb l'Orfeó Català m'ha donat la vida. I és avui! Quines ganes, quina il·lusió! (El fan per la tele, a tv3 a les 19h!) Als primers assajos -a tots, de fet- feia una exclamació d'alegria cada vegada que el Pablo deia "traiem tal partitura" perquè m'agraden totes, totes. Des de les nadales del Guinovart, que tenen aquella energia tan brillant (que em recorden quan estava a l'Albada i ens dirigia també el Pablo) a la intensitat recollida de l'Ola Gjeilo, passant per l'Adeste Fideles del Vila que em fa plorar de pensar en el meu avi i en com la meva àvia, dotze anys després, plora també cada vegada que sona, aquesta invitació del déu infant tendre amb bolquers que el faixen. Aquesta és la imatge que dóna sentit al Nadal, que un nen petit sigui canvi en el món és el sentit sencer del Nadal. Perquè sembla una exageració però no ho és, no. Què li darem, al formós infantó, a aquest noi de la mare, què sabrem oferir-li? Panses i figues, coses senzilles, la nuesa de la nostra tendresa commosa davant d'un infant que no es pot valdre per si mateix i que ha vingut a salvar el món com tots els infants, com tots nosaltres que un dia vam ser-ho, que un dia no podíem sobreviure sense l'amor incondicional de qui ens mirava amb ulls meravellats. Hi he pensat molt, aquest any, perquè la meva cosina Clara va tenir un nen a l'abril, quan tot s'havia aturat i tanmateix la vida esdevenia. El Saúl petit és un infant preciós i tendríssim que es vol posar ben dret i encara no sap què és el Nadal ni com es desembolica un regal, un infant que encara no coneix el temps ni sap que existeixen els anys i que cadascun té el seu Nadal i que tots s'assemblen però tots són diferents, com aquest. I com tots, eh, com tots.

El concert de Sant Esteve d'aquesta tarda començarà amb una peça del Josep Ollé sobre el poema de Nadal de Maragall que m'ha planat pel cap tot l'advent. Avui l'he après sencer i li he recitat al pare mentre fèiem els canelons. "Que n'hi caben, de vols d'àngel, en els somnis dels pastors!". El tros que cantarem aquesta tarda és el final, i diu així:

"Prova el fred de fer-se etern,
la tenebra també ho prova,
però al cor de la nit d’hivern
se bada la Bona Nova;
i al punt de la mitjanit
tot ocell ha refilat,
i tota l’herba ha florit,
i Jesús és nat"

Un altre dia parlarem de com no podríem viure sense la poesia, sense aquesta sacsejada de llum que ens porta la música i la paraula, i quina sort més gran. Sembla que aquest any és més cert que mai que el fred prova de fer-se etern. Ho sembla, no sé si ho és. Ho sembla perquè veiem el fred i la tenebra més del que els havíem vist fins ara, però ja hi eren, només que els vèiem menys perquè no era tant el "nostre" fred, no tant la "nostra" tenebra. Però bé, la bona nova vol dir una esperança petita per a tots, tan pobres com som, i me n'alegro; és així com se salva el món, des de sota la boira. Papasseit ja ho sabia, que el Nadal és una paradoxa. Ho sabem tots, em temo, quan avui bombardegen Gaza i mares de tot arreu bressolen infants amb tota la incertesa de la misèria, sense or, encens i mirra, sense pa i sense casa. La nostra tenebra clareja, i tot i així és fosca a la seva manera, i tot i així ens cal la llum petita d'un infant que vingui a dir-nos que en la fosca de la nit es bada una flor, despunta el dia, neix la incomparable possibilitat de la tendresa. I si les figues són verdes, ja maduraran, aquest any o el que ve. I mentrestant panses i figues i nous i olives i música i ser sis persones i passejar amb mascareta sota el miracle lluminós que és el sol d'hivern. Prova el fred de fer-se etern, però tenim la tendresa, sigui com sigui: joia en el món!

dimecres, 9 de desembre de 2020

Bons propòsits

El 3 de desembre de l'any passat vaig complir un dels meus propòsits pel 2019 que era anar al gimnàs com a mínim un cop al mes. "Au té, ja hem fet el del desembre, joia en el món perquè he complert el que vaig dir que faria". M'ho havia proposat per aprofitar la quota i també, sobretot, perquè assolir una disciplina amb una cosa que em fa mandra (però m'agrada, esclar, si no m'agradés no tindria cap sentit, que la vida és curta) em suposaria un creixement personal interessant. Està clar que era un objectiu francament assequible, i sovint algú reia quan li explicava que m'havia fixat aquest mínim ridícul com a propòsit. Com a l'escena del rei del Petit Príncep, no hi ha res com ser obeït pel sol quan li ordenem que es pongui "cap allà a les vuit del vespre" o, en el cas del desembre, cap a un quart i mig de sis. La qüestió, amb el tema gimnassos i piscines, era que un cop al mes és tan assequible que no hi havia excusa possible així que, tot el 2019, quan anava a nedar a principi de mes (sobretot a l'hivern, que cal força de voluntat) revisitava el gust de fer-ho i així hi seguia anant cada tres o quatre dies. Sense les excuses inevitables que haurien vingut si m'hagués proposat anar-hi cada setmana (aquesta setmana tinc molta feina, aquesta setmana tinc la regla..) i sobretot sense culpa. Tot gustós. 

Soc de fer-me propòsits, i a vegades els compleixo i a vegades no. El 2019, també, volia llegir un llibre cada mes: fracàs absolut. Gener, febrer i adéu. Al març em vaig comprar Jardí vora el mar (aquella que diu "Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa) perquè m'agrada, Rodoreda, tot i que em posa una mica nerviosa perquè em fa parlar i escriure i pensar de maneres rares que són culpa seva. Com quan estàs molt amb un amic de fora i se te n'enganxa l'accent. Llavors va resultar que el llibre, de segona mà, tenia pàgines en blanc pel mig. Una excusa com qualsevol altra per interrompre el propòsit? Podria ser. Aquest any, en canvi, està anant al revés. En molts moments he pensat que el 2020 ha centrat el pas del temps en l'envelliment en comptes de fer-ho en el creixement. I no s'ha de créixer sempre (és important recordar-s'ho, que no se'ns instal·li una productivitat idiota a dintre!) però està bé fer-ho de tant en tant, està bé tenir propòsits, està bé intentar-ho. Està bé ser-ne conscient i veure com s'inflen i es desinflen les veles, els mercats, els oceans, les idees. Així les fases de decreixement saben ser fases, fins i tot quan és la perspectiva de futur la que decreix, o la capacitat per tirar endavant el món per part del món sencer a la deriva. El 2020, envelliment, marques de guerra, arrugues de preocupació, ferides. Però no ens poséssim pas profundes, que el que jo volia dir és que la meva ratxa nadadora es va interrompre, esclar, perquè a l'abril i al maig no vaig anar a nedar ni una sola vegada.

En algun moment de l'abril, tanmateix, em vaig dir a mi mateixa que si en un confinament no em posava a llegir no podria dir mai més que m'agradava llegir cosa que, evidentment, em sabria molt de greu perquè la meva identitat adulta ve de ser la-nena-a-qui-li-encanta-llegir-i-llegeix-a-totes-hores i, si perdia això, em desorientaria molt. Així que vaig començar a llegir. Primer tímidament, una novel·leta tonta, i després tornant als clàssics, el sisè i el setè Harry Potter, que van ser com visitar aquella nena que era. Després va ser Sant Jordi i em vaig comprar la Divina Comèdia traduïda pel Sagarra, que em va fer plorar de bellesa a la primera pàgina, però al final en vaig interrompre la lectura perquè em va agafar la dèria dels contes i vaig submergir-me en la Rodoreda. I després en la Gurt. I després vaig baixar-me l'aplicació de la xarxa de biblioteques (perquè evidentment he perdut el carnet mil vegades, però t'ho creguis o no em sé el número, de deu xifres, de memòria) i vaig començar a devorar llibres com abans: novel·les, contes, poemaris de moltes èpoques i estils, i fins i tot algun assaig. Molts d'aquests llibres m'han fascinat (sé triar) i altres no m'han acabat de convèncer; alguns no els he llegit fins al fnal (perquè, altre cop, la vida és curta!) però el cert és que feia molts, anys que no llegia tant i ara em noto el pensament elàstic, renovat, millorat. És una forma de creixement que no m'esperava i no m'havia proposat, però ha vingut en onades de plaer lector. No compensa ni equilibra res del que ens ha estat pres, però em fa estar agraida, molt i molt agraïda. De la mateixa manera, aquest any no m'havia proposat escriure, ni aquí al bloc ni enlloc, però resulta que no hi publicava tant des del 2016. Sembla ser que els bons propòsits surten com no te'ls esperes.
 

divendres, 30 d’octubre de 2020

Elogi del pessimisme


Ja fa un temps que al gimnàs on vaig a nedar han penjat uns cartells molt curiosos per a la gent miop com jo. Cada dia que hi vaig me'ls miro divertida però avui, en la meva última visita al gimnàs en javeuremquantdetemps els he fet una foto perquè els he trobat absurdament premonitoris d'aquest present merdós.

Benvinguts de nou a la inactivitat. Benvinguts al pessimisme que no ha acabat de marxar mai. Fa mesos que busco la manera de parlar adequadament d'aquest pessimisme que no t'has tret de sobre des del primer dia que et va sembla ridícul veure escrit "tot anirà bé", des del moment que et vas adonar que aquesta angoixa no té una data d'entrega en la qual tot s'haurà acabat, des del moment que has entès que, molt probablement, tot anirà cada vegada pitjor i no tindràs res més que pena i impotència d'anar-ho perdent tot i sentir-te obligada a pensar que "sort" del que ens queda. Sort de les engrunes perquè que no veus que hi ha molta gent que està fatal de debò, que no ho veus, que hi ha gent que la vida sencera els penja d'un fil, que pateixen perquè no poden alimentar els fills. Doncs és clar que ho veig, és part del problema, és part d'aquest pessimisme insistent que se'm cola a dintre malgrat que jo tinc casa i encara em queda alguna feina precària i "no he de patir" perquè d'avorriment encara no s'ha mort ningú, em sembla.

Però de pena, sí. 

No dic que sigui el cas, eh. Ni de conya. Em desespera el món però porto encara una pena molt suportable dins d'aquesta gran bola de pessimisme on visc, on vivim, i que em sembla que és a l'arrel del problema perquè ens han educat per pensar que el pessimisme és una cosa dolenta. Ens han ensenyat que l'esperança només neix de l'optimisme i que el món no és com és sinó que és com ens el mirem, i ens l'hem de mirar així, amb optimisme. No aconseguiràs els teus somnis si no creus que són possibles, i encara més, tot l'univers conspira perquè realitzis els teus desitjos, i encara una mica més, viu cada dilluns com si fos un divendres i somriu perquè no hi ha res millor al món que esmorzar amb una tassa de misteruònderful llegint un llibre de Paulo Coelho. Potser la obligació de ser optimista està en el nostre privilegiat adn de fills i filles d'economies capitalistes on el creixement és l'objectiu i, sovint, la norma. No hi entenc, d'economia, només especulo, però suposo que créixer sempre no és sostenible si l'espai i els recursos són limitats. Créixer com i a costa de qui? Qui el pateix, aquest nostre optimisme de somni europeu benestant? Aquest estiu, a Taizé, vaig tenir molt la sensació que el que hem viscut a Catalunya des de l'1 d'octubre de 2017 ens ha glaçat l'optimisme a les venes. Aquí hem vist molt clar que els estats torturen i assassinen i que tothom és innocent fins que un policia no s'inventa el contrari. Ens ha quedat clar que potser "Europa ens mira" però que ningú mou un dit per causes que no són la seva si no n'ha de treure profit. Sí; aquest estiu, quan parlava amb holandesos i alemanys sobre el futur d'Europa i del món, se'm feia evident aquest meu pessimisme on tot es barrejava: la nostra nació petita, les ideologies d'extrema dreta, l'emergència climàtica, la crisi de refugiats, les conseqüències sanitàries i econòmiques de la pandèmia. Són massa coses, no ho veieu?  És molt més del que la meva pobra fe en el futur pot assimilar. És molt més del que el meu autoengany pot suportar.

La frontera entre el que és pessimisme i el que és realisme es desdibuixa per moments, "pessimisme is the new realisme". La realitat és clarament desesperançadora i, al cap i a la fi, aquesta forma de culte al futur que és l'optimisme només ha fet que abocar-nos a tota mena de frustracions en la mesura que va passant el temps i la retòrica dels somriures és grotesca, els arcs de sant martí pengen descolorits als balcons com una caricatura i podem assegurar que NO, NO TOT ESTÀ ANANT BÉ. Ja som al futur i, oh sorpresa, tot va a pitjor. És veritat que ser optimista serveix per, com a mínim, estalviar-se l'angoixa de patir pel que vindrà però com es pot ser optimista amb aquest panorama merdós, a veure qui és el guapo que m'ho explica.

La resposta és que no es pot. Però fa mesos que penso que també en això cal un canvi de paradigma. Em cal un pessimisme que m'ajudi a sobreviure, un pessimisme serè que s'enfronti a l'optimisme idiota que només dona disgustos. Com sempre, acabem a l'abisme d'enfrontar-nos amb l'evidència que, senzillament, res no té sentit. Tot és en va i és afany inútil, com diria Cohèlet: això no és una sèrie on algú farà fora els guionistes que decideixen repetir la trama en dues temporades seguides. El curs del món no ha de tenir un sentit, no ha de tenir un propòsit. No el té, acceptem-ho i revoltem-nos tant com ens haguem de revoltar, superem d'una vegada aquell "no ens podem queixar" que ens ve de fàbrica perquè i tant que podem, encara que no estiguem pitjor dels pitjors (encara), i tant que cal que ens queixem. Acceptem que res anirà bé i visquem en pau amb això perquè la vida individual, la vida petita de cada dia, potser sí que pot tenir un sentit i un propòsit. També pot no tenir-lo, eh, que tot està molt malament. Tot és ple de sofriment inútil però aquest és el gorg dels anys que ens correspon de viure, com escrivia un poeta, per a reconduir a poc a poc la vida com bonament es pugui. Així, prenc el meu pessimisme que podria enfonsar-me i decideixo fer-ne bandera i flotador. Què passa, si no accepto la doctrina de l'optimisme? Millor rebutjar-la conscientment, millor veure el meu pessimisme dissident com una forma de llibertat: tot anirà malament i sabré viure igualment perquè no puc fer res més. És la única opció, fer-nos amics del pessimisme perquè com va dir una filòsofa del nostre temps tot és una merda "pero no pasa nada, es peor morirse".

dimecres, 7 d’octubre de 2020

El crepuscle

Estic farta de les males notícies. Recordo, de petita, mirar l'infoK que feien al súper3 i que els pares diguessin que bé, notícies bones, que en tal zoo de no sé on ha nascut una cria de koala blanc i que si a Tona ja ha començat la tradicional fira del joc. Notícies bones. Potser hauria de deixar estar el twitter una estona, per parar de veure la misèria de Lesbos, el drama dels CIES, l'enèsim cas de violència masclista. Per oblidar el compte enrere per la propera onada de morts i confinaments, per oblidar que el sistema és opressor, que sempre guanyen els mateixos, que hi ha massa lluites perdudes, que venen temps tan difícils i tan aspres i tan freds. 

Habitem el crepuscle o el crepuscle ens habita a nosaltres. No hi ha manera de saber si l'una o l'altra, no es pot dir quina de les dues és més exacta. La nit que ens ve, tan fosca, entre llenques de núvols ataronjats, se'ns instal·la dintre. Fa massa temps que diem "la part bona és que tal" per destacar coses petites, per destacar les estrelles mentre aquesta nit, aquest crepuscle que ens habita, guanya terreny. Les escletxes lluents que coronen l'esfera no alteren la seva naturalesa orba. És fosc, m'entens, és fosc i cap estrella no ho canvia, això. "La part bona és que ara sabem el que teníem, valorem les petites coses, hem conegut els nostres veïns" però jo ja ho sabia, el que tenia, i els veïns de Barcelona tanquen la porta del carrer amb clau i si un dia hi ha un incendi ens morirem tots. 

Que sort que hi ha estrelles. Que odio la tardor.

dimecres, 2 de setembre de 2020

Les normes

Diuen que les normes hi són per trencar-les. Jo que d'adolescent escoltava Ska-p diria que tenen mala fama, les normes... A filologia parlàvem molt de la norma Fabra i a mi m'agradava jugar amb la llengua i dir-ho fent un gest exagerat amb els braços. "L'enorme Fabra", un tio estupendo, un gran lingüista. Ara, amb la nova gramàtica, no direm correcte i incorrecte sinó adequat i inadequat al seu context. Perquè, com deia, les normes no tenen bona premsa. Ens limiten, ens coarten la llibertat, ens empetiteixen, les normes, i confirmen les nostres excepcions més incòmodes.

Esclar que tothom sap que algunes normes són necessàries. Que per això hi són, suposo. Les normes: dormir a la nit, fer entre tres i cinc àpats al dia (millor si són cinc, diu el gremi de nutricionistes!), pagar religiosament el transport públic, portar la mascareta ben col·locada (perquè, si se't veu el nas, no estàs seguint les normes) i parlar de vostè a les persones grans, que potser et diran "ai nena, tracta'm de tu, que em fas sentir vella!" o potser no. Sí, hi ha normes que ens ajuden molt a conviure tranquil·lament, i si Bach se saltava les normes del contrapunt ho feia perquè podia, perquè amb aquell tros de talent eren les normes les que l'havien de servir a ell, i no pas al contrari. No pas al contrari! Ara pensava que a la vida això és força així encara que no tinguem un talent especial (en aquest cas, per viure) i sospito que se m'ha acabat el text si ja he arribat al final: no estem al servei de les normes, són les normes les que ens han de servir per viure millor. Per conviure millor. Perquè la gent gran pugui triar si se li fa o no una deferència en el llenguatge. Per controlar (?) la pandèmia i per mantenir un transport públic decent (?). I per endreçar les hores de son i els àpats del dia. 

En realitat tenim moltes normes a tot arreu i, tot i així, de tant en tant encara em sobta verbalitzar les normes, les meves, el meu reglament de règim intern sempre implícit que a vegades s'explicita. Per què? Tractar bé els altres és una norma bastant comuna que a vegades s'expressa donant les gràcies als cambrers i a vegades deixant passar la gent que porta poques coses a la cua del súper. I si bé no tothom fa una aposta decidida per l'amabilitat, jo diria que la gent que tria viure així és força constant amb aquestes normes. S'expliciten fàcilment, fem tuits parlant de ser amables i, en canvi, quan les normes parlen de l'amabilitat amb una mateixa tot se'ns tenyeix d'autoajuda i fa com vergonya, fa com vergonya dir tinc unes normes molt estrictes pel que fa a com em tracto a mi mateixa: com miro i percebo el cos que em sosté, com parlo amb el jo amb qui convisc, en quins termes em jutjo davant del fracàs i les expectatives i el penediment. Doncs sí, tinc unes normes molt fermes i, des de fa força temps, sé que les tinc. Com aquell dia que seia a terra amb un noi i li vaig dir convençuda "jo és que no hi crec, en la culpa. És un mal punt de partida per ser feliç" i ell no entenia res perquè veu el món des de la culpa molt més que des de la cerca i volia sucess més del que volia happiness. Era la seva manera de funcionar, i per això va explotar tot plegat. I no passa res, perquè no va ser culpa de ningú. No hi crec, en la culpa, i de tota manera més val esforçar-se a no voler canviar coses que no es poden canviar. Són les normes. 

Després dels vaivens tempestuosos d'aquest estiu m'he trobat sovint en converses explicant que he fet tal o tal altra cosa perquè així és com funciono. Tractar-me bé a mi mateixa em serveix per sobreviure. I com que a vegades em llegeixen persones que s'assemblen a mi, ho volia escriure per si a algú li va bé. Per si algú no ha provat mai de deslliurar-se de la culpa, per si algú no sap que pot decidir mirar-se cada trosset de pell des de la tendresa i no des de la comparació, per si algú avui es disposa a no culpabilitzar-se quan el cap no li dona més de si, per si algú vol marxar de la vida de qui li fa mal, marxar-ne amb el cap ben alt perquè aquestes són les normes.

dilluns, 10 d’agost de 2020

No dormiu!

Ara al juliol vaig tenir la sort de participar en la 8a edició del Cor Jove Nacional de Catalunya. "Vaig tenir la sort" dic, com una manera força típica de començar un text d'agraïment. És, aquest, un text d'agraïment? Sí, és clar, però aquest any les sorts que tenim prenen una altra dimensió. Potser per això fa una setmana que arrossego una ressaca emocional més grossa que tota la plana de Vic, on se'm barreja l'enyor amb la felicitat i amb la gratitud d'una manera dolça com el so tan dolç de les primeres notes del primer concert després de tot això. Sí, #totaixò: la pandèmia mundial, amb tots els seus dols, les pors, les incerteses. És clar que dic que "vaig tenir la sort" de viure el CJNC20! Amb els altres amics que hi anaven, setmanes abans, ens preguntàvem com seria possible fer una cosa així, amb #totaixò que passa. Doncs sí. Era possible, gran fortuna! Gran mèrit, aquest miracle! I mèrit de qui? Doncs de qui fa la música, que és qui l'escriu i qui la toca, i qui la dirigeix i qui la canta, i qui posa a punt els qui la canten i, sobretot, de qui treballa perquè tot plegat sigui possible. No ens cansarem, els cantaires, d'agrair a l'Albert i a la Marina la seva feinada, així com a l'equip del Moviment Coral Català. Com va dir el Lluís, el món el mou la gent tossuda, i sort en tenim. Més que res perquè no se sap quant durarà, #totaixò, i no podem renunciar a la música indefinidament. No podem renunciar a allò que omple l'ànima així com així. 

Vam cantar, doncs, a distància i amb el coi de mascareta per demostrar que era possible. Ha estat tota una experiència viure la música amb aquesta pàtina de solitud imposada, havent d'intuir només pels ulls el que ens estava passant per dintre, la poesia que cantàvem, rere totes les barreres, en comunitat. Era el súmmum de l'acte de confiança que és cantar junts: gairebé no et veig, però et sé vivint el que visc. Em costava no plorar cantant el salm 23 de Schubert, cada vegada, dient no tinc por de res perquè us tinc vora meu, "du salbst mein Haupt mit Öle" i cada paraula se'm clavava a dins: em sentia beneïda, afortunada, sentint els mots des de la meva sort d'estar viva, d'estar cantant en aquell moment amb aquelles persones. Les paraules no són més que sons posats l'un al costat de l'altre. La dicció, l'acte de dir (com molt bé sabem i com sap la Rochsane), és a l'arrel de l'acte de cantar. Posant sons l'un al costat de l'altre, i posant-los com toca, omplim el so de significat. Estan passant coses, estem creant una realitat que no existia: els cantants som en una sala d'assaig amb el Lluís que ens dirigeix i la Maria que ens omple des del piano i de cop i volta els ulls se'ns omplen de boirina en la nit, mentre canta el rossinyol entre els arbusts, sota la llum fantasiosa de la lluna que fa lluir la rosada sobre la tija verda. Estem vivint unes coses que no hi són! Això és molt fort, és clar, i poder-ho viure des de dintre és una experiència transcendent en el sentit estricte (és a dir que transcendeix, que va més enllà de l'experiència d'un mateix). Fer música és amplificar aquesta transcendència i traslladar-la a qui escolta. 

Hi havia una peça del repertori (Ständchen, de Schubert) que cantaven els homes amb una solista. Seré sincera, ni tan sols me l'havia escoltada abans d'anar a l'encontre, que prou feina tenia a estudiar totes les altres i a apuntar-me les traduccions a la partitura per poder veure florir els poemes, com a mínim, mentre cantava confinada del cor darrere la pantalla i la mascareta. Sort que ens van treure la pantalla, sort. Deia, doncs, que el primer cop que vaig sentir Ständchen va ser en directe, envoltada de les veus i llegint, a mesura que avançava la peça, la traducció del text. I va ser una experiència colpidora, privilegiadíssima, d'espectadora interna. Anava construint-se un significat davant meu, la música i el poema se'm trenaven a dintre des dels timbres de cadascun d'ells i de la solista. Em va atrapar la seva manera d'articular les paraules, la seva manera de crear realitat quan deien no dormis! Quan parla l'amistat, quan parla l'amor; amiga, estimada, no dormis! No dormiu, vetlleu per anar a collir-ne els fruits! Us en trobareu les mans curulles, d'això tan rar, preciós, propi del terreny del misteri, que és connectar, connectar de debò amb persones que vibren a la mateixa freqüència que vosaltres.  

I això és el que estàvem fent, collir fruits: sembrar i collir tot alhora, bussejar en una música que es ventila el pas dels segles, connectar amb cada ànima que ha estat on som nosaltres ara, sospirant "leise!" o dansant entre el foc del campament del Zigeunerleben. Insistia molt, el Lluís, als assajos, que havíem d'arriscar, que ens havíem d'implicar, i jo mig-reia rere la mascareta perquè personalment aquest discurs em ressona molt, a la vida en general, en la música en particular i encara més específicament amb aquest repertori monumental que t'està interpel·lant tota l'estona, que vol que hi siguis, que hi posis tota la teva capacitat de sentir. La Viviana ens va dir, en una de les classes, que els compositors ja són morts però nosaltres no, i en la música que fem hi és el compositor però molt més hi som nosaltres; vius, presents ara i aquí. Quin tresor l'ara i aquí. Això hem estat fent: cantar del tot, viure del tot. Com nosaltres quan ens hi duia el Lluís, a aquella freqüència, i hi vibràvem fort. Hi vivíem fort. "A la vida hem vingut a morir en l'intent!" va dir-nos un dia, i ja no me n'oblidaré mai, d'aquestes paraules. Visca sempre la intensitat ben entesa, la que no ens escombra sinó que ens eleva, la que ens fa transcendir, la que ens du a cantar del tot, a viure del tot. La intensitat que ens feia ser partícips d'aquell "no dormiu" que ens feia arribar Schubert a través dels segles: no us apalanqueu, no claudiqueu, seguiu defensant la vida, la vostra i la de tothom, la vida viscuda, la vida de veritat, plena de significat i plena de música.