Para qué el arte

Demà tinc un examen d'escriure. Per si no ha quedat clar, m'agrada escriure i per tant confesso que m'agraden força els examens d'escriure. M'agrada fer exàmens, què passa. Força, tampoc cap cosa rara, m'agrada menys que menjar xocolata i que caminar per Barcelona quan plou. O m'agrada diferent. I l'examen que tinc demà podria molt ben ser l'últim examen d'escriure que faig, si més no en un temps (perquè m'agradaria ser d'aquesta gent que quan es jubila es matricula a una carrera que té pendent com per exemple clàssiques o lingüística o estudis literaris i seu a primera fila i es llegeix tota la bibliografia recomanada de l'assignatura).

El primer dia de classe d'aquesta probable última-per-un-temps assignatura teòrica el professor ens va deixar anar que ja ens deia la pregunta de l'examen final, perquè tinguéssim temps de pensar-hi, "para qué el arte". En aquell moment em va venir al cap aquella professora argentina de primer d'història de l'art que ens explicava "qué es el arte" i em vaig veure tan semblant a la Neus de divuit anys que em va fer riure i tot. Molt d'interès i doll de paraules. No gaire traça per estudiar, però força gràcia endreçant el doll de les paraules per a fer-lo lluir. Com ara, vaja, que en comptes de repassar els textos decideixo mirar d'endreçar el que diré demà, en pensi el que en pensi el professor (que em sembla que no té ben bé els meus gustos) perquè és el meu últim examen i el penso gaudir a la meva manera. Quan algú pregunta, en una aula del Liceu, quina és la finalitat de l'art, ens està preguntant què justifica pretendre dedicar la vida a la música. Us ho passareu malament per arribar a final de mes, però sou aquí. Cada dia us pregunten "i què més estudies", però sou aquí. L'art és inútil; la vida bonica és improductiva i ser autònoms us costarà un ronyó i en un moment donat començareu a perdre la forma i haureu d'afrontar la frustració de no haver estat "l'escollit" que triomfa de veritat. Para qué el arte, para qué coño el arte.

Doncs bé, són dues preguntes diferents. Hi ha dues respostes diferents. La primera és que no és veritat que tot siguin grisos i perspectives: amb tots els matisos que es vulgui, hi ha un bé i hi ha un mal i, per discernir-los, des de sempre, la cultura ajuda i el diner desajuda. L'egoisme, sigui del jo o del nosaltres, forma part de l'espectre del mal. L'egoisme que tanca fronteres i predica la intransigència no veu l'altre com l'ésser humà mereixedor de tendresa. I què hi pinta, aquí, l'art? L'art hi pinta sacsejar consciències, suscitar una reflexió i un canvi. L'art és agent de canvi i el canvi és bo perquè el món sempre necessitarà més consciències sacsejades de les que hi hagi, sempre. Mentre hi hagi injustícies l'art serà necessari. Caldrà l'art per recordar els horrors i per connectar-nos amb la memòria dels segles. I cladrà l'art per emmirallar els reptes del present i del futur. L'art és necessari perquè necessitem que ens escupi a la cara tot allò que no funciona. L'art explica, doncs; no és instrument de producció sinó de comprensió. I això ja és puto boig i boníssim, però després encara hi ha la bellesa. Parlo molt de la bellesa, aquí al bloc, perquè és un dels meus temes preferits i em segueix deixant sense paraules que el món en tots els seus prismes sigui tan bell i que ens hagi estat donada la sort immensa que és la capacitat de contemplació, la capacitat de meravella, la capacitat d'agraïment. Si l'art ens interpel·la ja és l'hòstia, però si a més ens permet de posar en joc aquests tres regals que donen sentit a la vida, doncs ja tenim para qué el arte. Per allunyar l'egoisme i viure l'agraïment de la bellesa. Et sembla poc, profe?

Oh, però a més hi ha el tema de l'experiència estètica, clar. Recordo una vegada que li vaig dir a una amiga que l'amor és bèstia perquè a vegades et fa mal de tant que estimes, com si no t'hi capigués a dintre. Em va mirar malament perquè, és clar, avui en dia no pots dir que l'amor fa mal, perquè el que hem de fer és enderrocar l'amor romàntic i que ningú prengui mal amb l'amor. Però no volia dir això, em referia a un procés que no inclou l'altre; l'altre podria ser amic o germà o terra, fins i tot. Parlava d'aquella sensació al pit quan el teu cos no està preparat per sentir una cosa tan immensa i intenta agafar més aire per engrandir-se a veure si així pot processar-ho però no pot. No pot perquè és massa bell. Aquesta sensació és experiència estètica, ho crec de debò. Un esquinçament del jo mateix que també es produeix, algunes vegades beneïdes, davant de l'art. És un fucking miracle. L'experiència estètica és ser finit i accedir a quelcom finit, que et transcendeix. És a dir que la vivència de l'art pot ser una experiència del transcendent. No sempre, i quan no hi és (quan no hi ha l'astorament, quan no hi ha la catarsi) l'art també és agent de canvi i resguard de la memòria humana. Però de tant en tant es fa la màgia, i això és el que ens fa voler ser músics. Gaudir d'això més sovint que els altres. Brodar la nostra quotidianitat d'instants de bellesa. Reglar-ne algun, de tant en tant. Panikkar en diria "llampecs en la nit", Maria Zambrano els anomenaria "moments aurorals" i Torralba els definiria com "instants fugaços en els quals sembla que tot és u". Aquell moment, cap al final del madrigal, que ja sé què ve i mentre canto em puja l'emoció als ulls i tinc la pell de gallina durant la dissonància infinita que la viu tot el cos com els cossos dels que fa tres segles que respiren i abans de deixar de respirar viuen i estimen i senten i canten i uf uf uf.