dissabte, 18 de maig del 2019

Blanc i negre

Hi ha un moment, a la conversa, que penso que quina llàstima no estar-la gravant però és clar, si paro i li dic "escolta, et fa res que et gravi" segur que es cohibeix. Li tallaria el ritme narratiu. Ja fa estona que és un monòleg, això, i les meves orelles són la pàgina en blanc on s'estampa el seu lirisme. Suposo que a mi alguna cosa em deu venir d'ella, i penso que ho escriuré però després en sóc incapaç. No puc explicar el seu català popular, del de debò, ni el to extraordinari de la seva veu quan em diu
l'avi també ho era, de plorar; l'avi quan s'havia de llegir en un casament deia jo no que ja sabeu que no. En canvi jo no vaig ser mai de plorar. Perquè de joveneta vaig aguantar-m'ho tant que després ja n'havia après. Quan es va morir ma germana que acabava de néixer el nen, només va aclucar els ulls ella que el marit es va desmaiar. Després a l'enterro també es va desmaiar. Es desmaiava, ell, i els pares tenien una pena que no podien, i jo forta, forta amb la criatura amunt i avall. Les dones m'atabalaven, em deien li has de donar llet d'aquesta o d'aquella altra. I jo deia fins que no vingui la Tulita, la llevadora, no res, no res. I quan va arribar la Tulita ja ens va dir lo que teníem de fer però esclar, no vaig tindre temps de plorar, si algú havia d'aguantar en aquella casa. Fins i tot vaig anar al metge després perquè em sentia una cosa aquí com una panada
i es prem la juntura de les costelles, i em mira amb aquests ulls carregats d'anys i jo, com sempre que em parla de sa germana, penso en la meva i no em puc imaginar un dolor així de profund que el d'esperar una vida i trobar-hi allò, aquell esquinçament vital incomparable de la noia de vint-i-pocs que es moria de part i ella, la meva àvia, portant la criatura amunt i avall i aprenent a no plorar aquell dol tristíssim.
Quan el vam batejar, que tenia cinc o sis dies perquè abans es feia aixins, la mare no volia venir a l'església i jo que sí mare, que ha de venir. Ma germana feia res que l'havíem enterrada però es tenia de fer el bateig. El que no vam poder fer va ser el casament, esclar, fins que el dol va estar mig passat. Era l'istiu i la gent prenia la fresca a la Geltrú, però quan vam sortir de casa per anar a casa'ns el veïnat va quedar com mut. No se sentia ningú, ningú. Cinc convidats, portava jo, fixa't! I el teu avi set, una festassa. Després no estava previst però de sorpresa l'Elisa i la Mercè ens havien preparat un pastís. No va ser una festa grossa, no, però ja ho veus que no cal pas, per ser feliços. 
Llavors s'aixeca i em porta un sobre de fotos en blanc i negre, precioses, d'aquestes amb l'aire tan genüí que avui s'imita. Un home amb aire sever l'acompanya de bracet a l'església, el seu pare. Li dic "que seriós!" i em diu que sí, que la mare havia hagafat hepatitis aquella setmana i no va anar al casament, i que el seu pare hi va anar seriós, com sempre. Jo no sé si li havia vist mai la cara, a aquest senyor seriós: no el conec de res malgrat que sense ell jo no existiria. No té cap sentit. Jo sí que sóc de plorar, com l'avi, i de sobte em puja una glopada líquida de tristesa de pensar si mai tinc fills i no li saben la cara als meus avis, quin greu que em sabria. Tinc ganes de plorar de com la vida s'esvaneix en silenci. Els barris, les parets blanques, la manera com els veïns emmudien quan la veien passar cap a l'església. Tot de cares en blanc i negre en fotos dels seixanta. Jo ja ho sé, que la vida no ho era pas, en blanc i negre, però no puc evitar aquesta sensació entre el dol i el vestit blanc i els murs de la capella de Santa Magdalena. La meva besàvia (tota la vida li hem dit la iaia, com una institució: "la iaia era una dona amb caràcter, sí, una dona... amb caràcter!") amb el mateix pentinat i la mateixa cara que quan l'anàvem a veure a la residència quan jo anava a primària. Sembla una broma, la iaia igual i la meva àvia que no la coneixeria. Tan jove i senzilla, casant-se amb un noi rialler amb qui van estar enamorats fins l'últim dia, i amb un vestit curt i blanc sense intuir aquesta senyora que ara m'explica com va desaprendre a plorar.