M'assec una estona a escriure, fa un matí de març d'aquells que el cel fa de mal mirar. Al balcó s'assequen, blanques de nou, les soles de les sabates de la comparsa que acabo de netejar. Soles blanques, cel de llum blanca; tancar finalment aquest Carnaval en què el blanc semblava ben bé la llum on tots els colors podien veure's. Netejar les sabates és aquest any un ritual encara més sagrat. Davant la capa grisa de sucre, ordi i confetti, escalfar l'aigua, esperar que la barreja es desfaci. Fregar, fregar. I després deixar que l'aigua brutíssima se'n vagi, enduent-se el residu més físic que em quedava d'aquest temps fora del temps.
Tot, en el fons, ha estat aquest any un ritual encara més sagrat. El cant, el foc, la dansa. Aquesta sensació d'unió amb tothom que salta o ha saltat sobre les mateixes llambordes i el mateix mosaic (o el que fos que hi havia abans del mosaic, a la plaça de la Vila...). Voldria haver-m'ho guardat tot, voldria haver aturat el temps. Ara em disposo a fer-ho, en la justa mesura que és l'escriure. No dissimularé, aquest Carnaval m'ha passat com tantes altres vegades: a més de la barreja turbulenta d'emocions, de tant en tant em sacsejava el xoc tectònic entre una necessitat imperiosa d'escriure i la impossibilitat de fer-ho per manca de temps i calma. Em sortien les paraules a borbollons, atropellant-se les unes a les altres, desordenades d'un entusiasme extàtic, en un vers inconscient d'ell mateix. Que n'és, de natural i alhora de difícil, emparaular el que et pren quan el que et pren és l'amor. L'amor: la paraula més gastada i la més vigent, i que caldrà dir encara una vegada i una altra. Dir l'amor infinites vegades, dir-lo tan lentament com sigui possible, tan lentament que sigui veritat. Recordar sempre que l'amor ens aferra a la vida d'una manera tan absoluta que arriba a erosionar la nostra inevitable finitud.
Amb cadascun dels amors que em travessen m'està passant això, últimament: que m'erosiono. M'erosiono de la manera més bonica possible, se'm desdibuixen les fronteres. Què soc? Soc un jo o soc un lloc? Soc un jo o soc un estimar? I tinc una estranya sensació de finitud i d'immortalitat a la vegada, com si tot l'amor m'empenyés enfora, enfora de mi fins a gairebé (sempre és un "gairebé") escapar el cos que em fa viva i que em fa mortal. Una intensitat emocional sense mesura, com de tenir quinze anys. En el meu cas, esclar, acompanyada d'una intensitat discursiva com de tenir trenta-un anys, de pensar una mica en la mort pràcticament tota l'estona, és a dir: pensar molt en la vida absolutament tota l'estona. Li vaig dir, dimecres de cendra, a l'Aina: "després d'haver viscut això, ja és impossible que mai ens morim del tot". Ja sé que no cal un Carnaval per sentir-se així. El que cal per sentir-se així és colpir-se amb tant d'amor que t'estrenyi les costures de la pell. Que contenta que estic d'existir. D'existir on existeixo. D'existir amb qui existeixo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada