Tot allò ja no ignorat fa una pila desendreçada en aquest cantó de la història. Hom diria que aquest cantó de la història tendeix més sòlidament al desordre. Hi ha un biaix, em temo, sempre hi ha biaixos en els "aquests" cantons de la història. L'ara nou. L'ara daurat com un tresor concedit pel nou dia: tothom sabia que arribava i tanmateix té gust de miracle. El gust, sentit visceral.
Tot allò ja no ignorat em bressola i m'estreny, m'abriga i m'agita. Però no em fa ombra perquè ara visc sota el sol i alimento els dracs amb tendresa i cullo les roses amb tendresa i puc fer-ho tot amb tendresa perquè m'he guanyat aquest alliberament que no s'assembla a res del que havia viscut abans i alhora és exactament "abans". Només que ara tot cau en aquest cantó de la història desendreçat i bell fins a l'astorament. No hi ha cap carícia tan plena com la del caos recorrent-te els membres com un acte textual d'afirmació de tot allò que no és alteritat, de tot allò dedins la frontera de la pell. El caos és fill de l'espasme, les roses es desfullen per fer viure els versos, el cos es vincla per llaurar cada partícula de temps visceral d'aquest gust nou, el gust del miracle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada