Nocturn

L'altre dia a casa parlàvem sobre una dada que el meu germà havia vist no sé on, que al llarg de la nostra vida coneixem unes 80.000 persones. "No pot ser, són masses". Però has de comptar tothom, també la gent de qui no saps el nom o no recordes la cara, els trenta infants de cada promoció de l'esplai, la gent que cantava amb mi a cada coral. "Però 80.000 són moltíssims, són tres persones noves cada dia en una vida de durada estàndard" (ell sempre fa càlculs, que ho fan tot més divertit). En el dia d'avui, dues; ahir tres com a mínim; abans d'ahir, unes cinc o sis. Tant de bo la meva vida tingui una durada estàndard i siguin 80.000.

D'aquestes 80.000 persones, n'hi haurà que faran coses més o menys remarcables, i n'hi haurà que viuran sempre amb una bondat que serà bàlsam per a la gent del seu voltant. També n'hi haurà que no, és clar. Hi ha persones dolentes (sí? fa de mal dir i tanmateix sembla així...) però la visió de les persones bones, de les que sempre pensen en el major bé, és reveladora: el món es mereix el nostre intent. El món ens mereix millors. No sabem si els canvis que fem en la nostra manera de relacionar-nos amb tot el que ens envolta seran significatius per alguna cosa, no podem saber-ho. No sabem si el fet concret que jo recicli farà una diferència. I tampoc sabem quina mena d'absurditats atzaroses ens poden acabar definint la vida perquè encara que a la vida hi ha coses importants i coses que no ho són, després aquestes poden prendre una rellevància concreta i tot sovint són petiteses sense cap importància objectiva les que ens acaben definint el rumb. És a dir, que la importància, la grandesa de qualsevol cosa no té res a veure amb la seva rellevància final en les nostres vides. Per això és una qualitat tan valuosa saber discernir i actuar en conseqüència. Saber-ho veure, vull dir, abans que la poca rellevància, al capdavall, de la mort, ens reveli els seus secrets d'espieta.

En aquest garbuix inacabable de possibilitats i vides viscudes i la vida que ens hem perdut hi ha certeses. L'amor és una certesa, i hi ha moltes persones tan plenes d'amor que fan que sembli que hi ha un sentit en tot això. Més enllà de la barbàrie que fa que ens costi dormir a la nit, més enllà de pors i d'aquesta sensació que el món està emmerdat fins al coll i que no ens en sortirem de tirar-ho endavant. Hi ha una lluita ferotge als marges d'aquests horrors, i és la lluita per l'amor. La Pasqua veritable, l'amor que ha de vèncer la mort; això és, l'amor veritable. La tendresa salvadora. La sororitat. El sacsejament de l'ànima davant la bellesa. La rebel·lió incontestable de la confiança.

Em sento naïf escrivint aquestes coses. Suposo que quan la barbàrie no et deixa dormir només et queda això. Això i la literatura, és clar, que deu ser també una forma d'amor.