Potser sembla una contradicció, però jo sempre he pensat que ha de ser senzill. Perquè està clar que és extraordinari i que demana esforç, sí, però també ha de ser senzill. Si no és senzill segurament és que no ho estàs fent bé o que no has trobat la manera de fer-ho que t'és pròpia, la manera que farà que et sigui senzill. Encara que, evidentment, no sempre serà igual de senzill. Hi haurà passatges difícils que caldrà treballar, una cosa no treu l'altra. Però sobretot, sobretot: no ha de fer mal. Si fa mal, para i repensa què pots fer perquè no en faci... Fixa't en totes les vegades que ho has fet sense gairebé ni adonar-te'n i veuràs que no té sentit que ara que hi pares atenció, ara que et mires de prop tot el procés i li dones tanta importància, et porti maldecaps. No val la pena i, creu-me, ha de valdre la pena. Perquè pot arribar a ser tan gustós! Tan gustós com és sentir la immensa sort que tens de ser aquí fent això, en un estrany present perpetu que posa tot el teu ésser, en aquest precís moment, al servei d'allò que mou el món. I et pren, llavors, i t'enlaira, perquè el cos no només està preparat per fer-ho, sinó que ho espera, ho desitja, s'hi aboca... És instintiu, sí: a través del cos s'expressa tot allò que no és cos, i vol elevar-se, i vol perdre els límits del propi aire i del propi alè. Hi ha quelcom de creatiu en aquest desdibuixar-se, una comunicació profunda, un intercanvi, fins i tot, espiritual. Un sentit entre tots els sentits. Una espurna de transcendència.
El meu cant parla sovint de música, però avui no; avui parla d'estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada