Mireu els lliris del camp

L'altre dia parlava amb la meva àvia. La meva àvia és una persona que em cau bé (i és divertit perquè aquesta frase és igual de veritat per una àvia com per l'altra, no ho dic per dir, és la veritat), i faig servir aquestes paraules expressament, perquè no només l'admiro o l'estimo (que també!), no: vull dir que al marge que sigui la meva àvia l'he anada coneixent i em cau bé. I ja que he tret el tema, voldria aprofitar per deixar dit que no conèixer la família és com posar-se només roba que has comprat tu: resulta que et poden haver regalat un vestit moníssim i no te l'has ni mirat. M'explico? No, no m'explico, vull dir que la família ja ens ve donada i que gaudir-la o no només depèn de cadascú. Per això, a més d'estimar les àvies, m'agrada parlar-hi, compartir coses amb elles. Bé, en fi, això, que torno al tema. La meva àvia estava preocupada i no m'ho volia dir perquè, és clar, sabia que quan hagués explicat el que la feia patir jo tampoc no sabria què dir-li. Perquè a vegades no saps què dir, no són coses que es puguin arreglar amb un "tranquil·la, tot anirà bé" perquè jo què sé si tot anirà bé, i tu saps perfectament que pot anar tot bé, o no.

Però el que em va sortir de dir-li és una frase que vaig sentir diumenge per enèssima vegada, una cosa típica tipiquíssima que va dir un senyor que sempre m'ha caigut molt bé. El personatge en qüestió, un savi antic i un jipi de cuidado (així, en plan descripció de twitter), va dir "mireu els lliris del camp". Els lliris no es preocupen pel que vestiran demà perquè la vida demà ja els portarà allò que calgui. Les preocupacions són inútils perquè qui viu de manera senzilla i franca i fa allò que li dicta la consciència ja tindrà tot allò que necessiti. Fluïm. I tal. Bé, el savi no ho va dir exactament així, això ho dic jo. Però just en el moment que la necessitava, aquesta història dels lliris va venir a mi (per això no me la treia del cap i em va sortir amb la meva àvia) per dir-me que allò que sembla difícil pot ser planer: mireu els ocells, déupare els alimenta. El que sembla una contradicció dolorosa pot ser plàcid si m'ho miro, ho assimilo com una cosa meva i pròpia i aprenc a estimar-ho; no hi ha contradicció, és una paradoxa que malgrat tot és, i forma part de mi. Això, i que no ens preocupem per res que no sigui fonamental; vivim, nosaltres que tenim tanta sort, i la resta ens vindrà donada, no és meravellós? Ho dic sense cap amargor, i cada vegada veig més clar que sí, mestre, que sou un jipi de cuidado. I ja sé que això encara no toca, aquesta alegria, que és quaresma, però mira, tot i així vivim contents com ha de ser, ens estimem, vivim, mirem els llirs del camp, quina sort, quin viatge, quina droga la primavera.