Els lavabos de la facultat de filologia (l'amor feliç)

Ahir vaig fer una enquesta sobre l'estat de les instal·lacions de Nostra Senyora la Universitat de Barcelona, Facultat de Filologia on un solitari microones es veu desbordat davant l'atac de les carmanyoles de tots els estudiants d'aquesta banda, que ara amb el bon temps comencem a portar amanides només per no haver de fer la cua quilomètrica que ens ocupa tota la mitja hora de dinar.

Però no volia parlar d'això sinó dels lavabos, i no pas per una qüestió escatològica sinó textual, sociològica; literària al cap i a la fi. Suposo que en una facultat com la nostra és natural que la literatura s'estengui arreu, i evidentment totes les portes de tots els lavabos de tots els pisos de la universitat (ho dic per inducció, que no ho he pas comprovat) són plens de pintades i discussions d'allò més imaginatives. Des del culte a Sherlock i Moriarty al d'Idhun (!), passant per tota la propagandística de sindicats i assemblees i arranicitats. Per exemple aquella pintada que encercla el botó de la cadena i indica que és un "botón para eliminar el patriarcado". El patriarcado es excecrable, claro, d'això no n'hi ha cap dubte. En una altra porta hi ha una llista dels professors més sexis (diria que hi posa sexis; recordo que algú m'ho va dir, a primer) on la gent (les noies, se suposa) va apuntant, amb més o menys ironia, les seves propostes. A més, a tot arreu hi ha discussions a propòsit de la gramàtica o l'ortografia de les pintades: algú en corregeix una, algú altre dubta de la correcció, un tercer afirma que hi ha aquell error i quatre més.

L'altre dia vaig veure una pintada que deia "no existeix l'amor feliç". Aquella màxima que repeteix obsessivament Mishima en una cançó, així com rosegant-te per dins. I sí, demano perdó per haver desviat el tema, però és que als lavabos, ningú s'hi queda gaire estona. Recordo quan vaig desviar la mirada i vaig dir "és que jo m'ho crec, que no existeix l'amor feliç", i tu (segona persona última de tot el que escric) vas dir "no sé si l'has escoltada bé, la cançó". Uns ulls poden matar la màxima? Sí o què? És que uf Mishima. Ara m'adono que he buscat una excusa per anar a parlar-ne i que no em calia. Perquè clar, cal tota la tristesa i tots els sanglots, per a la mínima cançó. Però és que l'amor feliç sí que existeix i és compatible amb l'esgarrapada a dintre que sentim tot dient "no existeix l'amor feliç". I no passa res, perquè la paradoxa sempre és mig dolça, si no dolça del tot.