Feia temps que duien les sandàlies lligades, i efectivament van fugir a corre-cuita del tirà. Algunes cases encara tenien portes i llindes, i hi havia sang, sí. És clar que hi havia sang: sempre hi ha sang a les guerres. Pobre poble esclau! Esclau de no poder protegir els fills, esclau de la fam, esclau de la impotència i d'unes lluites de poder que els escombraven sense contemplacions.
Va ser un èxode massiu perquè no hi havia alternativa. Alguns van creuar el mar -no precisament a peu eixut- i d'altres van fer els seus quaranta anys pel desert. Menjant només herbes amargues, amb la promesa d'una terra que regalima llet i mel.
Quan van arribar a la terra promesa, però, algun altre faraó havia aixecat un mur. "Ningú vol menjar herbes amargues, sabeu? Nosaltres també tenim problemes". Un egoisme ancestral de pobles que n'esclavitzen d'altres s'obria camí entre les reixes en forma de gas lacrimogen, ofegant, cegant i assassinant aquelles apàtrides formiguetes invisibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada