La crida

 A força de negligir les crides, arriben a extingir-se? A vegades sí, oi? Quan la gana fa forat, en l'última mitja hora de classe, i és ineludible i et dius a tu mateixa "va, beuré aigua a veure si passa" però l'aigua encara fa més forat, i els minuts passen lents i no hi ha manera... Tard o d'hora la classe s'acaba, i entre que agafes la bici i arribes a casa aquell forat de fam, que ningú ha omplert, torna a ser incomprensiblement obviable. I a vegades torna i a vegades ni tan sols això, en la realitat dels ben alimentats que arrenquem el crostó de pa abans d'arribar a casa sense ni pensar-hi (quin poema ho deia, això? Era la Mireia Calafell, la Sònia Moll o potser cap de les dues?), a vegades la gana se'n va perquè has de seguir rodolant per les feines, pels transports públics, seguir rodolant i quan finalment menges dir "hosti, sí que tenia gana, si ara que hi penso no he dinat".

Negligint crides ens passa la gana i ens passen les ganes, les d'escriure per exemple en tots aquests dimecres llargs com un dia que dura dies, i quan arribo al tren tinc son i em deixo hipnotitzar per la pantalla petita amb notícies i acudits i vides de gent més o menys desconeguda. I quan soc a casa ja d'esma no penso en deixar caure finalment el pes del buit que arrossego des del matí: negligeixo la crida de no deixar escapar aquests records tresor, cada vegada més senzills, cada vegada més escassos, de les estones a l'Amparo. És increïble com les capes de la pròpia història (les històries que han fet que jo existeixi) poden desplegar-se en un mateix lloc en plans temporals diferents. La Neus d'onze anys en aquella mateixa sala, una senyora gran dient-li "tu ya eres mayor, ya deberías tener hijos", i la d'ara anant a saludar l'Antònia abans de marxar... i em pregunto amb un dol preintuït quantes més Neus, i potser si alguna d'elles serà molt vella i passarà les tardes aquí i molestarà el personal de la sala preguntant en quina habitació hi ha la seva àvia, confonent tots els plans de la memòria. Em fa trista i alhora em fa gràcia, perquè sé que és una possibilitat real que jo acabi perdent el cap en aquest mateix edifici.

 Alguns dies -no tots- a la vora d'aquell llit i aquell silenci sento la crida més imperiosa de totes: no marxis, no vagis a treballar, el teu lloc és aquí agafant-li la mà, el teu lloc és aquí davant la vulnerabilitat tota, el teu lloc és aquí on la cançó travessa el temps i obre esvoracs tendríssims en la memòria, el teu lloc és aquí alegrant-te tant de sentir a batzegades el final d'un refrany que jo he començat amb tota l'esperança, "ara sí, ara potser em dirà alguna cosa", mesurant en paraules dites com de desperta estava ella avui. A vegades no diu res, però s'explica, com quan em mira el melic: "què et sembla, àvia, aquesta brusa tan virolada? Una mica curta, oi?" Acluca els ulls, m'està dient que i tant, que és una mica massa curta. I així anem parlant. M'agafa la mà molt fort i jo escolto el seu silenci, el rebo com una abraçada, com un eco de totes les paraules que sí que van ser dites. I, esclar, tard o d'hora marxo d'allà malgrat la crida. "Adéu, àvia, ens veiem el proper dia".