Mai vaig voler ser tan partícula de pols com sóc ara perduda aquí dins.
Ballant d'aire i llum, al so dels vells poetes, com ha estat sempre.
Com ha estat sempre, m'esforço per no cercar més enllà de la cerca de la vida mateixa, i tinc el desvergonyiment de pensar que, a vegades, ho aconsegueixo.
Però és mentida.
Busco i et busco, i allargo els braços amunt cada dia i cada nit, i no sé què busco, però busco, i no sé què espero, però espero.
Potser -només potser-, potser ha estat sempre així.
No vull esperar, per no perdre, i no vull buscar per no fracassar en una empresa destinada al fracàs.
Perquè, amics que busqueu, sabeu prou bé que una cerca porta a una altra, i mai s'acaba de buscar i no es satisfà mai aquesta set que crema la boca i l'ànima.
Busco i et busco.
Em cremo la gola i l'ànima i a vegades em consumeix, a vegades tant me fa, a vegades em dóna força -sovint més de la que puc contenir.
Potser -només potser-, la set és allò que ens estira, i he de confiar que la meva set m'aporti més del que em prendrà.
Perquè és evident que em prendrà moltes vegades allò que jo m'estimi, i jo no podré fer-hi res.
I així, prenc allò de bo que la fortuna em presenta, amb les meves mans nues.
Però no puc calmar aquest esperit que demana sempre anar més lluny, a base de frases curtes i d'amors, i dels vells poetes, com sempre.
Aquest esperit que és set, fam, anhel, que és una lluïssor especial als ulls, de matinades per arribar encara.
