Ex 12, 1-42

Feia temps que duien les sandàlies lligades, i efectivament van fugir a corre-cuita del tirà. Algunes cases encara tenien portes i llindes, i hi havia sang, sí. És clar que hi havia sang: sempre hi ha sang a les guerres. Pobre poble esclau! Esclau de no poder protegir els fills, esclau de la fam, esclau de la impotència i d'unes lluites de poder que els escombraven sense contemplacions.

Va ser un èxode massiu perquè no hi havia alternativa. Alguns van creuar el mar -no precisament a peu eixut- i d'altres van fer els seus quaranta anys pel desert. Menjant només herbes amargues, amb la promesa d'una terra que regalima llet i mel.

Quan van arribar a la terra promesa, però, algun altre faraó havia aixecat un mur. "Ningú vol menjar herbes amargues, sabeu? Nosaltres també tenim problemes". Un egoisme ancestral de pobles que n'esclavitzen d'altres s'obria camí entre les reixes en forma de gas lacrimogen, ofegant, cegant i assassinant aquelles apàtrides formiguetes invisibles.

Margaridetes

Sí que és veritat que, mentre camines, pots no saber exactament on ets en el sentit que, si no hem arribat enlloc, si encara estem entre dos punts, senzillament et localitzes amb ambiguïtat, i... mira, sí; hem anat fent. Som aquí, a mig camí. I és clar que el temps és una mesura fàcil, objectiva, però no dóna pistes reals, saps? No podem dir que som "a dues hores del principi". A set mesos del principi. A dos anys. Ni, és clar, parlar del final. Del final no se'n parla! No sabem on és i no ho volem saber, perquè el món és rodó i fa de més bon entendre una circularitat infinita en la qual "arribar" és sempre preparar una nova partida. No hi ha arribada final. O no se'n parla.

Però hi ha detalls, brots nous i margaridetes, que parlen del temps molt més que no pas el temps mateix. Saps per què ho dic? Doncs ho dic perquè parlaves d'elles com es parla d'allò que es coneix bé. D'allò que s'estima molt. Jo, que les porto a sobre, no en sé així de bé les coordenades ni tenia, fins avui, una idea clara de la seva importància. Quines coses, oi? L'espai recorregut el veig en la manera com parles de les pigues que jo no em veig.

Fill in the gaps

*t/m/te/me/nos/t/m/ens/em/et/o/es/em

I passa això: a moments *'omplo de *, i voldria escriure'* a totes les parets, i voldria dibuixar-* a la corba del cel, voldria que la *eva presència tot ho omplís. I altres vegades, de tot arreu voldria esborrar-*, fer-* desaparèixer, aniquilar-* del tot per tornar a la insignificància de la forma tan petita i volàtil del *eu ésser. Com la promesa antiga de poblar la terra: els grans de sorra de la vora de la mar, les estrelles del cel. Tot origen poètic de què particip* però en el qual el temps * dissol, inequívocament, cap al no-res. Cap al buit dels pronoms que en el fons no tenen cap poder, cap importància, més enllà de l'ara i aquí que passa i sempre passa.

Com representa que es poden omplir els buits, així?

Bĕnĕdīcĕre

Del llatí, bĕnĕdīcĕre: des d'aquí, dir-te bé. Desitjar-te que descansis, que la son et guanyi poc a poc i et repari per dins i per fora. Que somiïs molt, que somiïs que voles entre fulles verdes de morera i que aterres prop de mi i dormim: que somiïs que dorms. Que dormim. I que de vegades també somiïs despert. I que si tens un malson, et despertis sabent que somiaves. Que et bressoli la consciència de ser, per tot el que tens, un afortunat. Que no t'espanti el fracàs, i que la por et trobi massa serè per conquerir-te. Que la solitud, quan vingui, sigui bona com l'aigua que fa fecunds els camps: que siguis fecund, que la il·lusió pugui ser sempre el motor necessari. I que tinguis fe, sí, que creguis en el que vulguis, però que hi creguis fermament: en tu, o bé en mi si vols o en qui vulguis, en la gent que t'estima, en la nostra capacitat de canviar alguna cosa, o com a mínim en la nostra capacitat de ser una mica feliços. Que sàpigues veure't tal com ets i aprenguis a acceptar-te els defectes, i a perdonar-te els errors, i que t'atreveixis a canviar allò de tu que sigui un obstacle per ser feliç. Que ploris. Que et commoguis. Que el teu cos t'aguanti sempre el ritme. Que la mort vingui quan tinguis la feina feta i moltes arrugues de molts anys aixecant, burleta, una cella, o rient fort o mig aclucant els ulls per un sol massa insolent. Que vegis la part bona de les coses. Que la ràbia no t'arribi a corrompre, que l'orgull se't desfaci sempre a temps.
I sobretot que l'amor sigui una certesa. Que et sàpigues estimat i que l'amor sigui sempre la certesa.
Bona nit.

No parleu d'angoixa

No parleu d'angoixa, feu el favor. No parleu d'angoixa que la sang se'ns metal·litza. Cada gram del teu cervell, inundat de plom...
això és l'angoixa:
aquest pes
infinit,
inequívoc,
mortifi-
cador; ple
de no-res,
buit de tu.

La tendresa ha de salvar el món, sabeu? Però mentrestant, no parleu d'angoixa.
Perquè l'angoixa segueix vestint-se d'imatge i em pren, lluny del jo, al pla de les imatges i diu
mira't, et veus? el teu cos nu, braços en creu, sobre l'asfalt. Ulls ben oberts, de cara al cel, reps una pluja lenta i candent: crema la pell com si les gotes quan et toquessin fossin quitrà que anés prenent, fent-se menys líquid, encadenant-te a la negror d'aquest asfalt i d'aquest fred.

Que ningú torni a parlar d'angoixa, doncs, he dit.