09/09/2018, escric al marge dret. I llavors, entre cometes, al principi del text, "el dia que arribaria". I, per primera vegada, no me'n veig capaç. No em veig capaç de posar-ho en tinta i prou, no em veig capaç de prescindir de la comoditat que és esborrar amb una fletxa quan em sembla que no he dit el que volia dir. I això que ho he fet durant un mes, durant una llibreta sencera que vaig agafar del prestatge, negra per fora i blanca per dins, on reposava des de feia més de tres anys. Esperant exactament aquest estiu millor-que-tot-estiu, esperant la meva determinació de fer les coses per mi, de fer-li un regal a la persona que seré quan digui, com em diuen "ara ja no en tinc edat", per més discutible que sigui. De fet, ja era un regal del jo de l'agost al jo del setembre, i ara al del novembre. L'escriptura dóna rendiment molt ràpidament.
El dia nou de setembre i els dies que han vingut després, no sé fins quan, són el final del viatge. Els records ordenant-se, els aprenentatges prenent cos. Les preguntes dels amics, "i què t'ha agradat més?". Doncs el millor d'aquest viatge ha estat la intensitat amb què ha tenyit dies que, per ells mateixos, no eren pas diferents dels altres dies. Els trenta-tres dies de viatge compartint el respirar amb la Teresa i amb les persones precioses que hem anat coneixent, sadollant els ulls incrèduls de tanta bellesa en paratges increïbles... Però aquesta intensitat ha tocat també el juliol -tot l'estiu que em calia aprofitar perquè l'hivern arribaria a l'agost- i el setembre, la felicitat de saciar l'enyor que sovint em prenia, i apreciar-ho tot, apreciar la vila i els amics i la quotidianitat que em fa il·lusió perquè és la meva i és com jo la vull i és pleníssima d'una exactitud pura com les flors que creixen als marges dels camins del Garraf. I és la meva vida de cada dia, sense l'excepcionalitat d'aquest agost llarg. Però és excepcional igualment. Tenir constantment aquesta certesa ha estat un regal immens. I així com de viatge vam gaudir molt veient el contrast entre els llocs, les diferències i semblances entre països veïns i maneres de fer, tornar ha estat la constatació que nosaltres, el que som, beu d'aquesta arrel, de casa nostra, i és només des d'allà que fa branca i posa fulla a altres indrets. Em meravello sovint del lloc on visc i de les persones amb qui visc, però després d'aquest viatge, més i amb més raó.
Quan vaig baixar de l'avió que havia travessat l'Argentina per dur-me a Iguazú em va colpir la intensitat amb què l'ambient humit traslladava les olors, després de dues setmanes d'aire sec estripant-nos la pell poc a poc. Allà, al capdamunt de l'escala que baixava de l'avió, vaig respirar sense cap intenció especial i vaig sentir el riu, la nit, el tròpic, els ficus gegantins. Tot molt nítid, i alhora excepcional i gens excepcional. Vaig recordar les vegades que, tornant de Barcelona passat mitjanit, havia sortit del tren i m'havia vingut aquella flaire de mar, pins i fonoll, intensa i inesperada entre els edificis i les llambordes. A Iguazú vaig entendre que totes aquelles vegades havia estat la humitat de la nit la que treia una cara fragant insospitada, molt de música de Toldrà, a l'estació de tren i a la vida prosaica. Perquè els dies són prosaics només quan els escatimem la seva poètica pròpia. I això, que és un tema sencer per parlar-ne un altre dia, ha estat tan clar durant aquest viatge que la poètica de cada moment era un regal sempre. Més encara, la contemplació es versava tota quan la llum del moment, com en un mirall, es reflectia a l'expressió de la Teresa i m'ho tornava tot més gran, més transcendent. Com a Cusco el vespre que, per casualitat, vam trobar una manifestació de protesta perquè a l'Argentina finalment no s'havia aprovat la llei de l'avortament. Ella caminava davant meu pel carrer ple de gent mentre vèiem la ràbia que també hem tingut nosaltres, les consignes que hem cridat. Em vaig emocionar molt perquè vaig tenir la sensació de ser part del mateix, amb aquelles dones i amb totes les dones, a tot arreu, germanes en una comunitat humana de dones. "Se va a caer". Em queien les llàgrimes, veia només llumetes. Però quan la Teresa es va girar vaig veure perfectament com ella estava igual que jo i ens vam abraçar, plorant, entre els curiosos que miraven la manifestació o ens miraven a nosaltres. Com tantes vegades, al capdavall, ploràvem de bellesa d'estar sentint un amor tan gran. Per això sé que el millor del viatge, en un altre sentit, va ser ella.
Puc explicar moltes coses del viatge, els llocs, les anècdotes, però no crec que mai arribi a tenir les paraules adients per explicar bé la sort d'haver passat aquest mes amb la Tere. Aquest "nosaltres" de les dues va ser l'únic pronom possible durant un mes fins al punt que quan ella no hi era jo seguia parlant en plural. Una petita comunitat, molt nova i molt ferma, que va ser el punt de partida per la vivència del vincle. A vegades més concret i d'altres molt abstracte, em refereixo al lligam amb els llocs i les persones desconegudes, una sensació esperançadora de el-món-sembla-com-el-món-hauria-de-ser que neix de moltes experiències concretes de confiança i alegria amb gent que ens va fer sentir un acolliment sincer i ple de gratuïtat. La Pilar i el Manuel que ens van parlar de l'Uruguai i l'Argentina i de la lluita de l'Amèrica llatina per ser més feminista i més justa mentre l'Arturo ens portava amb el taxi que havien pagat ells per quilòmetres de carretera fosca i vèiem, per la finestra, la Cruz del Sur per primera vegada. El Juvenal que ens va ajudar amb la seva alegria a tornar a posar els peus a la terra després de l'experiència a Machu Picchu. L'Afonso, la Desi, el León, la Ilargi i la Esti que van ser un punt de calidesa en l'hivern més cru a 4.500 metres d'alçada. La gent de l'Hostal Cruz de Atacama que van cuidar-nos quan teníem menys diners i ens van acompanyar quan cantàvem pel carrer, aplaudint-nos encara que féssim Alfonsina y el mar per tercera o quarta vegada. El Soyki i el Willis que ens van portar pel desert explicant-nos com hi jugaven de petits i paraven la camioneta per collir-nos rica-rica als marges d'aquelles carreteres infinites de paisatges impossibles, i que juntament amb la gent de l'hostal van fer que l'experiència a Xile fos la de deixar de ser visitants que també aprenen per ser aprenents que també visiten, gràcies a aquestes persones que ens van explicar la seva cultura lican antay amb tant amor. El Miguel (amb qui vaig gaudir de llargues sobretaules arreglant el món, i fins i tot em va fer una entrevista sobre el procés a la tele local) que ens va obrir les portes de casa seva i ens va portar a la Casona del Molino, on ens vam enamorar del norte argentino. El potipoti de gent de tot arreu al hostel de Rio que ens van acompanyar en el final del nostre viatge.
No puc triar un moment, no puc triar un lloc. No puc triar entre els milions de coses delicioses que hem tastat pel camí. Però sé que va arribar aquell dia, l'últim dia, el dia que la Tere i jo vam jugar a ser nenes petites a l'aeroport de Rio abans de pujar en primera classe a l'avió que ens tornava a casa. Érem persones diferents per les cicatrius del fred, i pel lligam intensíssim de les dues que ja és per tota la vida, i per l'equipatge de trenta-tres dies plens a vessar de vida pura, que vam agrair en mil moments, amb tota la joia d'una dansa als peus del Corcovado. La sort que tinc d'haver-ho viscut encara avui em sobrepassa.
