Una havanera

No tinc paraules. No tinc paraules ni veu per dir-les, que em tremola si ho intento, que no puc amb aquesta pena. Àlex, amic, busco com puc una manera de dir això que no es pot dir ni es pot entendre, i ho faig perquè crec que t'agradaria, a tu que sempre em llegies aquí, i perquè tinc la sensació que les paraules ens apropen, d'alguna manera. Estic desolada per tu, per tots els horitzons de llum cap a on miraves, per la passió que desprenies a cada moment, per aquesta teva manera de mirar-te el món des de l'amor. Em sembla que per això ens vam fer amics... Tinc la cara adolorida de tant plorar; al tren, ahir, mentre rebregava un tros de paper de cuina ple de mocs, em va passar pel cap "on són els que venen paquets de cleenex quan se'ls necessita?" i vaig pensar que tu hauries rigut i m'haguessis contestat amb una altra broma, alguna cosa que em fes aixecar els ànims. Sempre ho feies, d'aixecar-me els ànims. Dimarts passat, cantant Bach, recordo mirar-te i pensar que aquella era la intensitat que demanava la peça. T'ho vaig dir, al descans, perquè sempre ens les dèiem, aquesta mena de coses. Tinc gravat a dins el to de la teva veu i m'alegro molt d'aquest costum de parlar-les, les coses boniques, perquè vam ser feliços en fer-ho i perquè sé que sabies molt bé com et valorava, com t'admirava i t'estimava.  

Tota aquesta tristesa que m'esqueixa per dins contrasta amb la teva alegria, amb el teu entusiasme lluminós que em balla pel cor encara amb més força. Com una havanera, Àlex, blava com l'aigua d'un mar antic, ara en menor i ara en major. Hi ha molta música que per sempre més la cantaré pensant-te... No tinc prou elegies per tu, Àlex. No tinc prou paraules ni veu per expressar l'agraïment tan absolut d'haver-te conegut i guardar-me els moments amb tu com un tresor. T'estimo.