Cantar és un miracle

Em costa escriure, esclar, i alhora mai havia escrit tant. Em costa parlar de coses concretes perquè els sentiments van junts, i acabo tornant al que vaig escriure a l'última entrada, la setmana que es va morir l'Àlex. No sé fins a quin punt té sentit explicar aquí el garbuix que se'm descabdella, però a mi em cal escriure-ho i potser a algú li va bé llegir-ho. M'ha anat bé compartir el dol, aquests dies. M'ha apropat a persones que m'estimo. Escoltar-se, a un mateix i als altres, és bo. Ha de ser bo. Com va dir el Pablo el dia que vam començar a treballar la Passió amb l'Orfeó, "en el compartir es troba la bondat humana".

M'he assegut i, abans d'escriure, he rellegit el que vaig escriure a l'estiu sobre l'estada del CJNC. És un text que parla de música i de cant coral però parla sobretot de viure del tot. El vaig escriure jo, i el vaig revisar aquestes vacances per una revista, vull dir que el tenia força present, i així i tot m'he mig-sorprès de la claredat amb què es refereix a això, a la vida, i especialment a la vida compartida. Ahir, a l'assaig, els nois amb l'Èlia i l'Ainhoa van tornar a cantar Ständchen i altra vegada no dormiu quan l'amor truca a la porta, espremeu cada segon de connexió íntima, de quotidianitat tendra i tranquil·la, de conversa entusiasmada, perquè és extraordinari. Ho sabem, ho sabem bé, perquè la mort sempre ens confronta amb la naturalesa efímera de tot plegat. Però el que vull dir és que aquest estiu ja ho sabíem, ja espremíem, ja valoràvem, ja se'ns enduia la delícia de ser allà fent allò. Junts. Em sento molt a prop de l'Àlex pensant aquestes coses, potser per aquesta forma poètica de sentir i d'explicar les coses. Les coses grans, les paraules florides, la intensitat que ens demana el Lluís a cada peça; aquesta intensitat que, al cap i a la fi, ens demana Schubert o Brahms o qui sigui, si la vivim quan cantem ens en queda una mica (o molta) quan no cantem. Vibrem a aquesta freqüència, ves. Com l'Àlex.

En una de les partitures de l'estiu vaig apuntar una frase que va dir la Viviana, "cantar és un miracle, i cantar junts és un miracle encara més gran". La manera en què l'Àlex se'ns fa present mentre cantem és part d'aquest miracle... el Frederic em deia que sentia l'absència de la seva veu en alguns frasejos, en fragments que l'Àlex cantava, al seu costat, d'una determinada manera. M'ha fet pensar en aquells acords en què una nota, una nota que és part de l'acord, no hi és però la sents perquè la sonoritat de l'acord és sencera i encara que no soni, és present en la seva absència. Potser és una comparació ridícula; com va dir l'Èlia, no volem cantar per l'Àlex, el que voldríem és seguir cantant amb ell. I malgrat aquesta evidència dolorosa, hi ha un cantar amb ell en el que hem fet aquest cap de setmana, en el que vam fer el dia 26 al Palau, en el que anirem fent més i més vegades. Hi ha emocions sòlides, com la ràbia, que no deixen espai per a les altres coses, però la tristesa, en canvi, és una emoció líquida que amara el que troba, ho pren i ho tenyeix però no ho elimina. La tristesa conviu amb les altres coses i sembla que no pugui ser, sembla que no pugui ser que somriguem amb el cor tan ple de pena, o que la joia de la música ens sàpiga elevar, malgrat tot, entre aquest dol i aquesta estranyesa. Quan he vist els nois, aquests dies, cantant Ständchen, o quan cantàvem el Salm 23, les noies, sobre la mort i el consol i la confiança... Quan clamem "Harre auf Gott", jo espero que hi hagi, sigui com sigui, un lloc on l'Àlex m'espera amb la taula parada (i un Cacaolat, espero!). Un lloc des d'on ens sent i ens acompanya; amb la veu, amb el cor. I pensar aquestes coses em du llàgrimes i somriure, tendresa i pena fonda, agraïment immens; tot conviu i s'agita i cantem, cantem!  En el cant hi ha la pèrdua però també, d'alguna manera, hi ha un retrobament que ens transcendeix. Cantem amb ell perquè, com diu la cançó que ha escrit el Xavi, els amics són com les estrelles; encara que siguin lluny, sempre brillen.