Avui fa anys que va sortir el disc de La oreja de van Gogh El viaje de Copperpot. És un dels discs que dec haver escoltat més vegades a la meva vida, i amb més regularitat. N'era una fan de debò, de La oreja de Van Gogh... Em costaria dir quina és la meva cançó preferida, n'hi ha moltes que m'agraden molt i no seria capaç de decidir entre Cuídate i Pop, entre Soledad i La playa... Avui al dinar familiar ha sortit el tema de quan vam anar amb els cosins al Palau de la Música a veure un concert de la gira amb unes entrades de llotja que tenia l'avi de la seva feina. Recordo que hi havia llums de bicicletes per les parets d'aquell edifici màgic, i que quan es va acabar el concert l'avi ens va portar al backstage per saludar el grup. Tinc, d'aquell dia, una postal la foto de la portada del disc i les signatures dels cinc membres del grup. Recordo l'Amaia Montero en aquell espai del Palau que no sé ubicar gaire, perquè tenia set anys... No n'era conscient, que feia tant de temps, avui ho ha dit la meva tieta al dinar familiar; era el dia que ma cosina gran havia fet la comunió, i n'han passat uns quants. Vint anys! Em sembla que és la primera vegada que evoco una experiència personal i en fa vint anys. Això va així; sembla inconcebible que faci tant de temps de res, i tanmateix allà ho tens, i cada vegada serà més normal dir que fa vint anys de les coses, i després vint-i-cinc, i després trenta, i cada vegada més. Avui ha fet vint anys també de l'atemptat de les torres bessones, així que tothom ha pensat una mica en què feia i en com passa el temps.
Però no venia a escriure això, jo. Jo, que havia parlat d'aquestes coses al migdia, he penjat el telèfon al vespre, he somrigut i el meu cap ha posat a tot volum La playa. Com si fos una pel·lícula, estil Mamma Mia però ambientada a Donosti. La banda sonora serveix per això, per fer un gran moment d'una cosa quotidiana, de penjar el telèfon pensant en un tacte i una calidesa i que soni música al meu cap: "te voy a escribir la canción más bonita del mundo". Sempre m'ha semblat una mica misteriós això de la cançó escrita que parla de la cançó que s'escriurà. "No serà una cançó qualsevol, no -diu l'amant poeta-: serà la més bonica. Una cançó que encara no existeix i serà només teva. No és aquesta, la cançó, m'entens? És una que encara ha d'arribar. Encara no hi ha prou paraules per explicar com em sento." Em captiven aquestes ganes de donar-ho tot, aquesta necessitat d'escriure els millors poemes, d'expressar-ho de la millor manera. Aquesta idea que no hi ha cançons prou boniques per parlar de com em sento. És un sentiment estrany perquè hi ha una certa impotència, en aquest no saber dir, però té d'extraordinari el fet de sentir una cosa tan forta i lluminosa que costa de dir. Hi ha un adjectiu per a això: inefable. No es pot expressar. Perquè ja t'he cantant La playa davant del mar, i ja has rigut amb el meu entusiasme infantil de fan de set anyets, i ara escric un comentari de text vague i esperpèntic de cançons de pop del 2000 mentre amb prou calma reconec que jo no les sé fer, les cançons que et mereixes. Encara no, però potser n'aprendré.
