Hi ha una dita que diu "que el llegir no et faci perdre l'escriure"

No sé si va ser el llegir, el que em va fer perdre l'escriure. Jo diria que va ser més aviat el treballar. Treballar està prou bé però té aquestes coses, que si et despistes et pot fer perdre el llegir i l'escriure o el viure. A hores d'ara ja ho sap tothom això, oi? Però mirem de dissimular una mica. O, no ho negaré, busquem la manera d'acabar al grup petit de gent que treballa prou "bé" com per no haver de perdre el viure pel camí, i gratem amb les ungles la terra bruta dels nostres privilegis a veure si ens en sortim. Però té un preu. Tot té un preu. I com que tot té un preu anem fent equilibris a la corda fluixa de l'autoexplotació a veure com de bé ens surt el tracte amb el diable. 

La tardor és realment horrorosa. A la tardor els tractes amb el diable sempre surten malament, a la tardor el cos no t'aguanta i la relació amb la finitud canvia i proliferen agulles al pit i al cap i interaccions sense importància real de cop i volta et deixen retorçant-te a la vorera ampla de qualsevol carrer de Barcelona amb nom de costa mediterrània on no ets ningú i ningú es pararà per ajudar-te. Podria ser qualsevol carrer, i jo diria que també podria ser qualsevol persona, i qualsevol estímul estúpid que s'instal·la a qualsevol esquerda com un paràsit. I llavors, quan et trenquen les merdes quotidianes, és quan t'has de repetir que no és culpa teva ni de les teves esquerdes, sinó culpa de la tardor que va perdent la llum i del capitalisme que t'empeny a fer equilibris a les cordes fluixes. I ho he d'escriure perquè es veu que no em passa només a mi, i perquè l'any passat no ho vaig fer i ara mira, ara m'ha agafat mig per sorpresa.

Com més anys tens més bé surten les estadístiques, suposo. Tots i cadascun dels octubres tenen algun cosa dels antics octubres, els octubres del desconcert, del desencís. Els octubres que descomplexadament no sabíem gaire com fer la vida i acabavem de saber que podia arribar la mort més aviat del que crèiem. Els octubres que no havíem de demanar perdó per no saber res, i anàvem a Berlín per primera vegada i fumàvem i tossíem i el treballar no ens feia perdre l'escriure perquè l'escriure era tot el que teníem. I erem felices tot i que ens sentíem molt desgraciades a vegades, però sabíem que només era l'adolescència no deixant-se domesticar i que després tot seria diferent. I ho és, ara, de diferent. Però de tant en tant a l'octubre em trobo escoltant les mateixes cançons que sempre i puc abraçar a través del temps la nena de disset anys que es projectava en mi. Em sembla que, si ella em veiés ara, li agradaria molt. Fins i tot feta una merda i amb dies de mirar la paret i sense saber gaire com fer la vida i pensant més sovint del compte en la mort, i amb el treballar que m'ha fet perdre l'escriure (però no el viure, això no sé com però encara ho vaig trobant), sé que m'admiraria i això em tranquil·litza. 

(i aquesta és la llista de cançons on viuen les versions de mi de tots els octubres)

Aquest fred

Oh, és que el gener sempre fa pujada. I no és ni una cosa meva, el gener li fa pujada a tothom. És útil constatar això, entendre això, recordar això. Recordar els geners passats amb els seus freds específics em va molt bé. De fred en fa sempre, i la qüestió passa a ser només quin és el fred específic d'aquesta temporada. De quina manera aquest fred, i no cap altre, et queda gravat en unes parts del cos, i no en unes altres. Si tens fred als ulls o a les cames, al clatell, als pulmons. On em viu el fred, on. I si és un fred meu o dels altres. Penso en un poema de l'Alba Camarasa, a Llet de glacera, que es diu 

El fred que ve

Espolseu les mantes

avitualleu els rebostos,

recupereu vells receptaris

de sopes i tisanes.

Manteniu-vos a casa,

comproveu l'aïllament

de finestres i portes.

Si, en cas de necessitat, eixiu,

poseu-vos la roba d'abric

i embeineu-vos amb bufandes

i altres clofolles.

Prepareu-vos.

Perquè el fred que ens ve

ve de dins. 

Gener és, per mi, refer-me del fred que em ve de dins. Tornar a mi, recuperar els meus receptaris, els que funcionen sempre més o menys bé, embeinar-me amb els versos de sempre, avituallar-me amb les estones escrivint-me, calculant l'escalfor que necessita la meva embranzida vital per deixondir-se. Comprovar l'aïllament de finestres i portes de mi per assegurar-me que és "només" el fred de dins, i no el de fora. Em passa això que el fred de dins, un cop l'he entès, em sembla més senzill de moure que no el fred de fora que no depèn tant de mi. Mai no sé dir si això és sensat i realista perquè admet la importància dels factors externs en el meu estar bé, o si, al contrari, creure que jo sola puc arreglar-me del meu no-estar-bé quan només ve de dintre és pretensiós i estúpid. Potser no ho sabré mai del tot. Potser una mica de cada. Potser no em pertoca fer judicis de valor estèrils sobre els meus processos. 

De debò que no s'acaba mai, això d'esdevenir? És cansat. És cansat arreglar constantment les escletxes, detectar constantment les escletxes, és cansat viure amb la inquietud constant de si les coses estan bé o no ho estan, de si passa un petit corrent d'aire gairebé imperceptible d'una esquerda minúscula en la casa que soc, o de si de cop comença una sensació glacial i no sé d'on ve, i no veig l'esquerda i ja em diràs, doncs, d'on ve el fred, i comences a mirar cada racó amb suspicàcia i en algun moment t'adones que el que et fa tremolar no és el fred sinó la por. 

Però només és un moment, eh. El gener etern només dura el que dura, i a vegades ni tan sols això. La mimosa embafosa sap imposar la seva olor ofensiva de bons presagis. Hi ha una collita després d'aquesta sembrada feixuga. Ho sé del cert perquè jo, en el fons, soc filla de la confiança. A vegades me n'oblido, però suposo que per això serveix tenir un bloc on constatar que cada any dels que he passat, sense excepció, ha acabat arribant la primavera.

2021

Sempre m'han agradat, els rituals de pas. Però a mida que passen els anys, encara m'agraden més. Per això em sembla molt bé que justament en aquesta època de l'any el sol es pongui sobre el mar, trobo que fa tancament. El mar sempre hi és, però el sol només s'hi banya a l'hivern... 

Avui, per això dels rituals de pas, m'he posat a endreçar el 2021. Una mica com tothom, oi? La veritat és que m'agrada molt veure com la gent, fins i tot la gent que conec poc, comparteix fotos i i impressions de com ha anat el seu any. Ho he intentat fer, jo, un petit resum. Eren 68 fotos i vídeos, que m'han semblat molts. En un any normal n'hi hauria encara més? No es pot definir un any en imatges, em sembla. O potser sí? Si les imatges tracen un fil... Ahir la Mercè em va donar un feix de fotos, "es diuen la Neus i el mar", va dir-me. En totes hi sortia jo, i en gairebé totes l'aigua.  Hi havia les del 18 de juny, que em sembla que va ser el dia més feliç de l'any, i de molts altres dies que hem rigut i plorat i parlat i après molt i esbossat aquest nosaltres. Quin regal, tots els dies posats l'un al costat de l'altre. Quin regal el temps que construeix temps. 

M'he assegut a escriure sobre l'any que s'ha acabat sabent que en els últims mesos d'aquest 2021 no he escrit gaire. Perquè no tinc estones lliures. Perquè treballo molt. No passa res, em repeteixo, crec que és una opció que estic prenent durant uns mesos. Uns mesos? Un curs, esclar, perquè l'any en realitat comença al setembre. Està bé que hi hagi dos cicles superposats d'acció i reflexió, així els anys són allò que enllaça els cursos i els cursos són allò que enllaça els anys. M'he assegut, deia, a escriure, i he llegit una mica del diari del gener del 2021 i m'he vist molt diferent, molt canviada. Una altra cosa potser no, però aquest ha estat un any d'aprendre. D'aprendre a hòsties, sobretot. I tanmateix de cicatritzar, de guarir, de construir, de carícia, d'agraïment. De molt d'amor i de molt de créixer, de molt picar pedra i ser jo la pedra i esculpir, esculpir, esculpir per fer de mi una casa sense murs.

Em miro l'any que ha passat, tot i això, amb tendresa. Quan recordi el 2021 diré que va ser l'any que es va morir l'Àlex, l'any que la Mercè i jo ens vam enamorar, l'any que vaig fer el recital del superior de cant envoltada de tanta gent que estimo. L'any que vaig començar a fer teràpia i vaig entendre coses que havia desentès per sobreviure. L'any que vaig tornar a viure a casa els meus pares. L'any que jo i molts d'altres ens vam vacunar però la pandèmia no va acabar-se. L'any que tot i així vam sortir de festa amb les amigues per Sant Joan i sonava el Rovelló remix.  L'any que no hi va haver carnaval però el dia del meu aniversari vaig ballar amb l'Oriol a la plaça de les Cols. L'any que vaig pujar al Titanic. L'any que l'estiu va passar com una fletxa i em va deixar ferida a la gola. Potser altres coses que encara no sé, perquè no hi ha prou distància. En tot cas, per mi, aquest ha estat un any frontera, de canvi de fase, de canvi d'era. L'últim cop que vaig tenir aquesta sensació de canvi va ser el 2012. Cada vegada amb menys certeses, cada vegada amb més serenor.