Calaixets

És onze d'agost i porto tres dies obrint els ulls sense despertador, puntualment, a les deu del matí. Com un petit rellotge aburgesat que de vacances torna als seus horaris naturals per més orgullosa que estigui d'haver aconseguit pensar, en aquesta primera meitat d'any, que llevar-se a les nou és llevar-se tard. Fa tres dies que em desperto a les deu envoltada de llum des de fa hores i que no tinc una llista acurada de totes les coses que he de fer, i que no sé quin dia de la setmana és. El meu temps que sempre està organitzat en mesures minúscules i calculadíssimes, separat per compartiments com qui endreça la roba en molts calaixos, ara descansa tot barrejat, desinteressat d'ell mateix. Sempre ho dic, jo, que organitzo el temps en calaixets, i em llevo i hi ha set minuts per la dutxa i deu per l'esmorzar, i una hora i mitja per anar de Barcelona a Vilanova perquè la renfe no se sap mai, i quaranta minuts per veure els pares. Ja no és que sàpiga el dia de la setmana, és que sempre sé quina hora és, sempre em puc situar en el calaixet de l'activitat que toca en aquell moment. I ara, de cop i volta, l'agost feixuc i mandrós m'esbotza els calaixets, i tot el temps és junt i tot el temps és ara; una gran bassa de temps on no importa quin propòsit té cada gota. Un espai d'abundància. 

És increïble el que fa el cos davant la sensació d'abundància, sobretot si està acostumat a l'escassetat. Triga uns dies, el cos, a entendre que això és realment la tranquil·litat. Diu Cohèlet que sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Però em sembla que el temps per descansar a vegades és tan calculat... Hi ha alguna cosa horrible en descansar el temps just per poder continuar corrent, per poder continuar treballant. Un descans orientat a la producció no és descans, o no és prou descans. És en l'espai buit, on floreix la vida. És en l'espai buit on s'escriuen coses encara que no es tinguin gaires coses a dir. 

De Lied

 “Ah, un màster d’elit? No ho entenc, és perquè és molt bo?” I jo contesto que és molt bo però que no és un màster d’elit sinó de Lied, fonèticament [li:t], que vol dir cançó en alemany. I dic: mira, així dit de pressa perquè m’entenguis, en el cant clàssic hi ha tres grans gèneres principals: l’òpera, que ja saps què és; l’oratori, que és música religiosa no escenificada, com per exemple una missa, una cantata, un rèquiem; i el Lied és la cançó, els poemes musicats, habitualment per a veu i piano tot i que no sempre, Schubert, Schumann, etcètera, m’entens? És un màster de cançó!

Aquesta situació comunicativa l’he viscuda força vegades en només un any. Qui coneix el Lied? Què fa el Lied recognoscible? I la resposta és clara, de seguida: el text, el paper del text és el que marca aquest gènere en la seva singularitat. Recordo ara, i em fa molta gràcia, quan vaig cursar anàlisi musical a 1r de grau superior. Jo tenia la sensació que no en tenia ni idea, d’anàlisi musical (no era ben bé així, però a mi m’ho semblava) i de cop i volta el dia de l’examen va resultar que hi sortia un Lied. Vaig respirar alleujada, perquè allò sí que ho sabia fer, es tractava només d’entendre el text i de descobrir com la música ajudava a aquesta comprensió, de descobrir la relació íntima entre música i text. Bufar i fer ampolles.

Sort del Lied! Sort d’aquest agafall, d’aquest redòs de la paraula on la música ja no és música i prou! Perquè, sí, ja ho sabem, la música té el privilegi i la singularitat de fer anar la matèria del pensament més enllà de la paraula, de moure’s en el terreny subtil del no-referencial. D’escapar-se de la funció de representar la realitat que sovint pertany a l’art, i vibrar en un pla no verbal més obert, més ple de possibles. Menys humà, potser? Al meu parer, menys humà que la paraula, sí. O potser més sobrehumà… Però quan parlem de música cantada, la paraula i la música venen juntes i entrellaçades: l’humà i el sobrehumà s’amotllen i es complementen. En la música cantada en general, i molt especialment en el Lied, l’experiència de la música en ella mateixa es veu modificada per l’experiència de la paraula. El Lied és experiència musical i és experiència de paraula, i en combinar-se veiem que el tot és més que la simple suma de les parts. I si traspassem la formalitat i el germanisme del terme Lied (el terme que les persones que no són enteses de la música ni tan sols identifiquen fonèticament sinó que creuen que és un màster d’elit) ens trobem amb la cançó: un gènere natural, profundament humà, el que adorm infants al bressol i el que celebra en comunitat, des de la paraula feta música.

Així doncs, per què a vegades tractem el lied des d’aquesta distància tan rígida que ens el fa estrany? Bé, no és pas cap secret que la cultura a vegades s’excedeix en revestir-se d’ella mateixa i acaba encotillada, estancada, fins i tot estereotipada. Com pot ser que avui en dia, amb totes les arts removent-se i barrejant-se, encara perduri el clitxé que la música clàssica (o el que el mainstream entén com a tal) és seriosa i llunyana? Per què no ens arrapem amb ungles i dents a les eines que tenim per destruir aquest clitxé quan ens hi va la supervivència? Potser és dramàtic pensar-ho així, però el públic dels concerts de clàssica fa temps que forma part d’un determinat sector demogràfic, i si el públic jove no s’acostuma a apreciar la clàssica ens haurem d’anar enfrontant amb sales que es buiden.

Llavors com podem fer arribar els matisos del Lied, que no deixa de ser un gènere de preeminència de la paraula, en les sales de casa nostra on l'audiència no pot ser receptora plena d'aquesta paraula? Dic receptora plena perquè, encara que no entenguis un idioma, en reps els sons, la musicalitat… Però penso que limitar l'ambició de comprensió a això és pobre. No estic dient que tot s'hagi d'entendre, no! La poesia, moltes vegades, comença allà on la comprensió estricta s'acaba. Però per acabar-se ha d'haver començat.

Què fem, doncs? Donem un programa amb les traduccions? Bé, això seria el mínim dels mínims per acostar l'experiència del Lied a una orella que efectivament necessita traducció. Però jo, en aquesta entrada de blog que també és (si has arribat llegint fins aquí segur que ho sospites) el treball d'una assignatura del màster, voldria defensar una altra opció: la de fer present l'oralitat enmig del concert i recitar, recitar la traducció com a poema que és (i un poema, per definició, és allò que és dit molt més que allò que és llegit). Com pot ser que en un món on ja totes les arts es barregen i es fusionen encara sovint faci respecte "interrompre" la música amb paraules recitades? Si precisament la tradició del Lied sorgeix d'ambients informals, aquesta sacralització no és només que estigui obsoleta avui en dia (que potser les arts plàstiques es limiten a seguir pintant bodegons?) sinó que ni tan sols és genuïna d'aquest gènere. I si bé podem demanar ajuda a actrius i actors que vulguin recitar… que no és cert que els intèrprets de Lied hem hagut de treballar des de la paraula? Doncs no és cap disbarat atrevir-nos, nosaltres mateixos, com veritables protagonistes de la vetllada de Lied més autèntica, a recitar els textos traduïts. De memòria, sí! Si ens l'hem pogut aprendre en alemany, fer-ho en català no haurà de costar-nos gaire. Així, interpretar el cançoner italià de Wolf no serà com explicar acudits a un públic antipàtic que no te'n riu ni un… Així podrem tenir la generositat de compartir una mica amb el públic la nostra experiència de relació amb música i text (text que hem entès, assimilat, interpretat). 

De nosaltres, els intèrprets, depèn sortir d’una manera de fer música d’elit, i des d’una vivència de lied, aportar al món, de la manera més senzilla que puguem, una mica de… delit.

La crida

 A força de negligir les crides, arriben a extingir-se? A vegades sí, oi? Quan la gana fa forat, en l'última mitja hora de classe, i és ineludible i et dius a tu mateixa "va, beuré aigua a veure si passa" però l'aigua encara fa més forat, i els minuts passen lents i no hi ha manera... Tard o d'hora la classe s'acaba, i entre que agafes la bici i arribes a casa aquell forat de fam, que ningú ha omplert, torna a ser incomprensiblement obviable. I a vegades torna i a vegades ni tan sols això, en la realitat dels ben alimentats que arrenquem el crostó de pa abans d'arribar a casa sense ni pensar-hi (quin poema ho deia, això? Era la Mireia Calafell, la Sònia Moll o potser cap de les dues?), a vegades la gana se'n va perquè has de seguir rodolant per les feines, pels transports públics, seguir rodolant i quan finalment menges dir "hosti, sí que tenia gana, si ara que hi penso no he dinat".

Negligint crides ens passa la gana i ens passen les ganes, les d'escriure per exemple en tots aquests dimecres llargs com un dia que dura dies, i quan arribo al tren tinc son i em deixo hipnotitzar per la pantalla petita amb notícies i acudits i vides de gent més o menys desconeguda. I quan soc a casa ja d'esma no penso en deixar caure finalment el pes del buit que arrossego des del matí: negligeixo la crida de no deixar escapar aquests records tresor, cada vegada més senzills, cada vegada més escassos, de les estones a l'Amparo. És increïble com les capes de la pròpia història (les històries que han fet que jo existeixi) poden desplegar-se en un mateix lloc en plans temporals diferents. La Neus d'onze anys en aquella mateixa sala, una senyora gran dient-li "tu ya eres mayor, ya deberías tener hijos", i la d'ara anant a saludar l'Antònia abans de marxar... i em pregunto amb un dol preintuït quantes més Neus, i potser si alguna d'elles serà molt vella i passarà les tardes aquí i molestarà el personal de la sala preguntant en quina habitació hi ha la seva àvia, confonent tots els plans de la memòria. Em fa trista i alhora em fa gràcia, perquè sé que és una possibilitat real que jo acabi perdent el cap en aquest mateix edifici.

 Alguns dies -no tots- a la vora d'aquell llit i aquell silenci sento la crida més imperiosa de totes: no marxis, no vagis a treballar, el teu lloc és aquí agafant-li la mà, el teu lloc és aquí davant la vulnerabilitat tota, el teu lloc és aquí on la cançó travessa el temps i obre esvoracs tendríssims en la memòria, el teu lloc és aquí alegrant-te tant de sentir a batzegades el final d'un refrany que jo he començat amb tota l'esperança, "ara sí, ara potser em dirà alguna cosa", mesurant en paraules dites com de desperta estava ella avui. A vegades no diu res, però s'explica, com quan em mira el melic: "què et sembla, àvia, aquesta brusa tan virolada? Una mica curta, oi?" Acluca els ulls, m'està dient que i tant, que és una mica massa curta. I així anem parlant. M'agafa la mà molt fort i jo escolto el seu silenci, el rebo com una abraçada, com un eco de totes les paraules que sí que van ser dites. I, esclar, tard o d'hora marxo d'allà malgrat la crida. "Adéu, àvia, ens veiem el proper dia".

Salm

És, doncs, per l'amor que ens creixen

roses als dits i se'ns revelen els misteris

Martí i Pol

Salms em vessen de dintre, una acció de gràcies poderosa i inevitable perquè com, en quantes vides, podria retornar tot aquest bé que se m'ha fet, tot aquest sol que tant m'inflama, tanta cançó que en cada bri de mi s'entona sola, i mai sola del tot. Em falten paraules per dir-me sencera, per dir-te sincera, i en busco de noves i en busco d'antigues: és platxèria això d'avui; joc, camí, passar les hores, vers que es plou, bes que es desclou. I és gaubança això que em bull: pell, canal, vida eixamplada, no voler que mai s'acabi, voler que no acabi mai.