Calaixets

És onze d'agost i porto tres dies obrint els ulls sense despertador, puntualment, a les deu del matí. Com un petit rellotge aburgesat que de vacances torna als seus horaris naturals per més orgullosa que estigui d'haver aconseguit pensar, en aquesta primera meitat d'any, que llevar-se a les nou és llevar-se tard. Fa tres dies que em desperto a les deu envoltada de llum des de fa hores i que no tinc una llista acurada de totes les coses que he de fer, i que no sé quin dia de la setmana és. El meu temps que sempre està organitzat en mesures minúscules i calculadíssimes, separat per compartiments com qui endreça la roba en molts calaixos, ara descansa tot barrejat, desinteressat d'ell mateix. Sempre ho dic, jo, que organitzo el temps en calaixets, i em llevo i hi ha set minuts per la dutxa i deu per l'esmorzar, i una hora i mitja per anar de Barcelona a Vilanova perquè la renfe no se sap mai, i quaranta minuts per veure els pares. Ja no és que sàpiga el dia de la setmana, és que sempre sé quina hora és, sempre em puc situar en el calaixet de l'activitat que toca en aquell moment. I ara, de cop i volta, l'agost feixuc i mandrós m'esbotza els calaixets, i tot el temps és junt i tot el temps és ara; una gran bassa de temps on no importa quin propòsit té cada gota. Un espai d'abundància. 

És increïble el que fa el cos davant la sensació d'abundància, sobretot si està acostumat a l'escassetat. Triga uns dies, el cos, a entendre que això és realment la tranquil·litat. Diu Cohèlet que sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Però em sembla que el temps per descansar a vegades és tan calculat... Hi ha alguna cosa horrible en descansar el temps just per poder continuar corrent, per poder continuar treballant. Un descans orientat a la producció no és descans, o no és prou descans. És en l'espai buit, on floreix la vida. És en l'espai buit on s'escriuen coses encara que no es tinguin gaires coses a dir.