Un temps per cada cosa

 Finalment arriben les vacances i, com pràcticament cada any, et poses malalta. El clàssic virus estomacal, el típic mal d’ossos que ja veurem com acaba, l’enèsima ronquera congestionada sota sospita de grip o covid, “al final res, negativa en tot, constipat del de tota la vida”. No pots respirar i ni tan sols li podràs donar un nom feréstec i seriós a això que et passa. Feta una cataplasma al llit per aquest constipat comú sense glamur, amb el nas encetat (quan n’aprendràs, de comprar-te mocadors i no destrossar-te els narius amb retallets de paper de vàter?) et preguntes com pot ser, per quina absurda llei de la física o la química t’has de posar malalta única i exclusivament quan tens quatre dies de descans de la feina. Et preguntes per què el teu cos persisteix a fer-li el joc al capitalisme que el teu cap odia, fins quan ha de durar la broma de dir-te anticapitalista i posar-te malalta exactament quan s’atura la teva força productora: tan bon punt fas l’últim examen, just després d’entregar el gran projecte, l’endemà del sopar d’empresa, en el precís moment que respires tranquil·la i et disposes a permetre’t d’una vegada per totes el privilegi del descans. Bé, amb una mica de sort seran unes vacances llargues i tindràs temps de descansar algun dia per gust i no només perquè no pots amb la teva ànima malgrat la intercessió de sant Paracetamol. 

En el ritme accelerat de la quotidianitat no hi ha temps per a més malestar del compte. I el cos ho sap, esclar, perquè li ha estat dit de totes les maneres possibles. Com el matí d’octubre que em vaig trencar un dit del peu topant amb el marc de la porta i vaig fer un crit petit, ofegat, reprimint les llàgrimes molt quieta durant trenta segons abans de fer el cor fort i calçar-me per sortir de casa, no fos cas que perdés el tren. Cohèlet escriu que sota el sol hi ha un temps per cada cosa, i sembla ser que el meu temps per lamentar-me si m’he fet mal són trenta segons. I tot i això, jo, com molta altra gent, he acusat el meu pobre cos de col·laboracionista quan ha caigut malalt a les vacances només perquè ha acabat demanant el que ja era seu de bon començament: el dret al descans, el dret a un temps que no estigui orientat a cap fi productiu, el dret a un espai en blanc que no sigui només el preludi d’omplir-lo.

Hi ha un temps per cada cosa? Suposo que sí, però a vegades costa tant de trobar-lo! Queda lluny l’octubre, el meu peu ja està curat del tot i la tardor s’ha anat fonent en l’hivern. L’hivern m’ha portat nostàlgies de les de sempre que han trobat el seu lloc en el dia a dia, però també una cosa nova que no m’esperava, una cosa nova que no he tingut temps de processar perquè cada vegada que m’ha vingut aquest sentiment m’he permès també aquells trenta segons ostensiblement insuficients. Una vegada. I una altra. I encara una altra. Concretament cada vegada que entre la meva roba de llana ensopegava amb una bufanda o un jersei dels que m’havia fet la meva àvia. I ha passat sovint, perquè a l’àvia li encantava fer mitja, i encara que els últims anys ja no podia fer-ne, jo fa molt que no canvio de talla. La llana és bona, són els millors jerseis que tinc, i de fet justament avui en porto un (el de color asbergínia, que deia ella). M’he passat tot l’hivern que cada vegada que em posava una d’aquestes peces de llana m’entrava una emoció i una tristesa que no trobaven el seu lloc. Quin lloc pot trobar, el sentir-se abrigat per algú que des de l’altra banda encara es fa present d’una manera tan física? Quin espai puc trobar, a l’hora frenètica de vestir-me, per deixar anar aquest plor contingut que no ha deixat de sondar-me des que l’àvia es va morir aquest estiu? Com puc explicar un sentiment així, aquesta tendresa que es diu de pressa però que s’allarga en el temps com tots aquests punts de llana fets l’un darrere l’altre? Cada vegada que em passa se’m fa present el tacte de les mans de l’àvia, i em ve el record de quan anava amb ella a comprar la llana i em prenia les mides, i quan jo li deia que volia un patró més curt perquè llavors ja estava de moda i ella em deia que sí, que esclar, però que tan curt tampoc perquè ves si no m’abrigaria. I ara tinc un munt de jerseis que no són llargs, però la veritat és que tampoc són curts. 

El cicle de l’any sempre és nou quan has perdut algú pel camí. Però, igual com passa amb posar-se malalt, costa trobar el moment de posar-se trist. També perquè trist no és ben bé la paraula. La pèrdua entristeix però l’agraïment persisteix, i ara que he pogut seure a explicar això m’adono de fins a quin punt m’ha pesat no tenir més temps per formular una emoció que va més enllà de la tristesa, i també més enllà del trobar a faltar. És una emoció que no sé si té nom però que parla de la calidesa, de la gratitud, d’una seguretat insospitada. Em sento com una nena de qui algú té cura; gràcies, àvia, per abrigar-me encara.