Una casa nova

Sec en en una casa nova, on encara no he segut mai a escriure. No és extraordinari? Sec en una casa nova on mai abans havia segut a mirar com plovia, quin regal. Quin regal un setembre amb pluja. Pluja, fresca, gris: un nus al fil que és el temps per anunciar la següent temporada. Jo, personalment, ho agraeixo. Em sembla que em fa més mal estar ancorada als matins daurats i a la roba vaporosa; m'estimo més aquesta pluja que et dissuadeix d'intentar anar a la platja a allargassar l'agost, com una ganivetada que escapça l'estiu, que t'ajuda a oblidar-lo com qui oblida una joventut perduda per centrar-se en les responsabilitats de fer-se gran. I jo que sec en una casa nova no he perdut cap joventut (ans al contrari, diria jo) però sí que veig les responsabilitats que són, al cap i a la fi, el meu exercici de llibertat: jo he decidit ficar-me en aquest merder, i al capdavall sempre millor créixer que no pas no arribar a créixer. 

I començo aquest curs nou, aquest curs on em caducarà per fi el carnet d'estudiant, encara que no m'atreveixo a dir que sigui l'últim carnet d'estudiant que tindré perquè ja s'ha vist altres vegades que m'oblido de pressa de les promeses de fer menys coses i de no tornar a estudiar. Aquest juny em vaig posar un objectiu realista, em sembla: "no tornaré a fer uns estudis amb treball final, si més no en els propers deu anys. I tampoc en els propers deu anys no faré cap més hipoteca!" Home, és que només faltaria. Sembla ser que en els propers deu anys, doncs, em tocarà gaudir de la meva nova condició d'adulta que no estudia sinó que treballa perquè hi ha un contracte que diu que aniré pagant engrunes d'aquest trosset de terra fins que d'aquí a 29 anys i 9 mesos sigui meu. Tinc trenta amys i mig, i em comprometo a estar viva i solvent gairebé trenta anys més. És molt comprometre's, em sembla.