Sucre i ametlla molta

La meva àvia Mercè és una de les persones a qui més li havia sentit parlar de la mort. De la mort i de morir-se, i de quan morir-se; recordo perfectament la meva estupefacció de nena en sentir-la discutir amb l'avi sobre qui es moriria primer. Ella, que va néixer un 2 de novembre de 1936, dia de difunts, i que tota la vida havia bufat les espelmes el dia 1 clavades en una muntanya de panellets —els panellets que feia ella cada any— em va transmetre una manera concreta, intensa, de viure la festa de Tots Sants. Els últims anys abans de la pandèmia, quan encara no hi havia besnéts al mapa i els nets ja no érem petits, sempre deia "aquest any em sembla que no en farem, de panellets" i quan s'acostaven les dates sempre hi havia un canvi de plans perquè, esclar, els panellets són caríssims i fer-los a casa surt molt més bé de preu. "Aquest any n'ha sortit un quilo i mig!" o més, però sempre els pesàvem, com a demostració de com d'eficient era aquell obrador familiar intergeneracional. Arribàvem allà que la pasta ja era feta i reposada.  "Qui vol fer els de confitura? Són els més complicats però a ton pare són els que li agraden més" cada any les mateixes frases exactes: els de cirera no agraden tant però són els més macos; fes les boles més petites que més val menjar-ne molts de petits que pocs de grossos; a mi un pastisser em va dir que el secret perquè s'enganxin els pinyons és posar-hi només la clara de l'ou, o era posar-hi l'ou molt batut? No recordo com ho vam fer l'any passat. 

Sí, tinc records nítids de la sensació de treballar la pasta amb les mans barrejant-la amb l'essència de llimona que la feia oliosa, records de tastar la pasta d'amagat, igual que feia l'àvia, records de la forma exacta dels panellets de coco quan els feia ella. I després, el dia de Tots Sants, la família a taula, les olors, el moscatell i el vi ranci, la cantarella de l'àvia dient moniaaaatos i aquell moment en acabar de dinar que tocava pregar pels difunts. Especialment des que es va morir l'avi... Sí, la meva àvia Mercè és segurament la persona del meu voltant que més m'ha parlat dels morts i de la mort i d'una manera més directa i planera, cosa que li agraeixo molt. 

Aquesta setmana la meva àvia Mercè hauria fet 88 anys. Dic hauria, perquè es va morir l'any passat després d'un procés d'Alzheimer força ràpid i implacable. Tinc moltes fotos de quan en feia 85 i ens va dir, davant l'estupefacció general: "l'any que ve, quan ho celebreu sense mi..." i no va poder seguir la frase davant la protesta general, de fills i néts que li deien que vés quina mania de parlar de morir-se. Quina mania parlar de morir-se, sí, però ara ja ho tenim fet, això és veritat. La mort arriba —sempre acaba arribant— i millor que no t'enganxi amb les paraules a mig enfornar, no fos cas que quedessin crues. A més, tenia raó: l'any següent encara hi era, encara que no fos ben bé ella mateixa, i el següent sí que ho vam celebrar sense ella. Suposo que parlar de morir-se per Tots Sants té una certa tranquil·litat, les festes, aquesta certesa que quan no hi siguis algú visitarà la teva tomba, i repetirà a taula els teus gestos apresos al llarg dels anys, cantarà el mateix i recordarà les teves mans suaus pastant sucre i ametlla molta pels segles dels segles amén, fins que em mori jo i algú altre pugui recordar potser la forma exacta dels panellets de coco que jo hauré fet.