Telèfon i mocs i llàgrimes i teoria, moltíssima teoria que com sempre no em serveix de gaire però és l'únic que es pot explicar. Canviem els papers, i ara ets qui no sap què fer, però és que han canviat tantes coses, tantes, que no sabria dir-te com era aquell punt de partida abstracte. Em dius que els buits no s'omplen amb grans coses, sinó amb sorra, amb amor que s'escola per tot arreu fent-nos éssers més enters i cohesionats, però que donar-se fa por, i jo et dic que no, que donar-se no fa por, i no sé si és mentida o no ho és.
Tu ets la meva tendresa sempre present, qui em va avisar abans de res, qui em coneixia millor del que jo sospitava, qui va ser més lúcid. Tu ets un altre "a l'altra banda d'un fil", un altre dels que té un tros de mi, però tu més que ningú. Més que ningú. Perquè passi el que passi, fa molt temps que tens aquesta deliciosa incapacitat per fer-me mal.
Ajuda'm a volar, que em fa molta falta. Ajuda'm a volar que em sento els membres entumits i tinc ràbia de la que mata tot el que toca i tristesa de la que liqua les entranyes. Porta'm allà on les roses són conceptuals i l'horitzo no existeix, perquè és on el posem nosaltres. Tu que mires amb aquesta mirada de poeta que no té qualsevol. Tu, que trobaries la manera de travessar-me l'ànima sense ferir-me; i fas la meva solitud una mica més xocolata i menys amarga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada