Quadrets en lila

No em surten les paraules. Podria ser perquè la música sona massa fort. O perquè la casa buida estén el seu silenci a través de mi. O perquè no vull que surtin, sinó que entrin, vull tant que entrin les paraules d'aquesta colla de fulls quadriculats en lila que no deixo sortir les meves, de paraules. Tant com m'agrada deixar sortir les paraules. Per això m'he posat a escriure, ara, per descobrir que no és que no em surtin les paraules, sinó que, com passa respirant, el fluir en ambdós sentits alhora és difícil i, a més poc funcional. Ara memoritzo, ja imprimiré després en alguna banda els fruits d'aquesta inhalació massiva d'informació. De com l'amor és un invent dels trobadors del segle XII. De com els tòpics són sabuts per tothom, però veritat. Ara mateix, en escriure, és quan hi ha la respiració continuada de la informació. Mea culpa, ho sé, per no tenir un cap més ordenat i una voluntat més ordenada i una manera de fer més ordenada, o una casa més ordenada o un temps més ordenat o una personalitat més ordenada. I no, per si algú cau en la temptació de justificar-me, ni "cadascú és com és" ni el desordre és una característica inherent a res. Estaria bé que fos així, oi? Bé, sempre es pot deixar anar entre dents que l'Univers tendeix al caos: llavors, poden donar-te la raó, o un clatellot merescut.

La música segueix sonant massa, les paraules ja em surten. I sort d'això. El contrapunt de tots els estats anímics d'eufòria (que sempre hi és, ho diu Horaci als apunts quadriculats) ara és una frase d'aquelles tan universals i messiàniques que m'agraden a mi: que el llegir no et faci perdre l'escriure. Que el llegir no em faci perdre l'escriure. Que res no faci perdre res. Que ens quedem exactament així tots plegats, amb l'olor d'encens i el Tannhauser de fons. Exactament així però amb totes les paraules dels apunts de quadrets en lila, totes, dins el cap.