La confiança (I)

- Què hi diu?
Una nena de l'esplai que no conec assenyala el meu penjoll.
- Oh! No ho endevines?
El porto per això, per encetar converses.
- Hmmmm... -m'observa amb uns ulls blaus inteŀligents i curiosos de nena de vuit anys- com et dius?
- Em dic Neus, però no hi posa Neus!
- Hmmmm -s'ho pensa- amor! Amistat!
Ostres, sorprenentment perspicaç, la nena! És clar: què, si no, algú voldria dur escrit al coll?
- Cap de les dues! Però t'hi acostes molt! Hi diu confiança, que és una mica com amor, però diferent.
Com expliques a una nena de Quitxalla què és la confiança? Mmmmm, confiança vol dir creure que les persones són bones, o que les coses aniran bé.
- Sí, ja ho entenc.
- Ets molt llesta tu, eeeeh! Oi que portes ulleres?
- Sí, però a l'aigua no! Com ho saps?
- perquè tens aquí la marca blanca d'haver estat al sol amb les ulleres posades, com jo!

I etcètera. Encara penso, però, en la manera com aquella nena va tenir tan clar quines eren les paraules importants. Jo mateixa vaig portar un penjoll com aquest amb la paraula "amor" un parell d'anys. En altres moments he dut "alegria", i durant una bona temporada, "pau". Però aquest estiu, mentre feia aquella mena de ritual als ateliers, el de fer la cua mentre penses quin penjoll vols o necessites aquest any, sabia que tocava agafar la confiança, i no només perquè fos la paraula estrella dels discursos (amore, fratellanza, fiducia); després d'unes converses força trasbalsadores sobre el que és normal i el que no, i si ens hem de guanyar l'amor o si ha de venir donat, vaig entendre que la confiança és com la fe (la fe en la humanitat, si es vol): un do, una flama que escalfa el cor si s'alimenta bé.  Poc a poc m'he anat adonant que la confiança és la concreció més transparent d'un amor profund, d'un amor que és una aposta, una opció, d'un amor que fa el pas de dir "sí" i d'obrir les mans. És amb les mans buides que es pot rebre allò que ha de venir. És amb la mirada neta de recels com es descobreixen millor les persones.

Per la confiança, milers de joves passen els caps d'any lluny de casa, compartint, acollits a casa d'algú que per confiança els obre les portes de casa seva. Això, a mi em sembla una experiència transformadora. I també em sembla que moltes persones del meu voltant tenen set d'experiències transformadores que els aboquin a una amplitud nova dins ells mateixos. I, tot i així, els motius de la desconfiança segueixen allà. Cap al que és desconegut, cap al que és diferent... Però també entre coneguts, entre familiars. No dic amics, ja, perquè llavors tornaria al terme coneguts. La desconfiança és la por de no estimar o de no ser estimat. La por que ens jutgin i ens condemnin perquè no ens estimen. Però tornaré al principi, a parlar de l'amor. Crec que tots mereixem confiança perquè tots mereixem amor. Mereixem que els nostres defectes siguin mirats amb tendresa. Mereixem que es valori l'esforç que fem per ser millors. Perquè el fem. El fem? No ho sé. Només dic que tendim a estimar massa poc i a massa poca gent, i per això vivim en una societat de la desconfiança. Jo estic convençuda que la idea de coŀlectivitat ens hauria d'incloure a tots. Em sembla que el discurs m'està anant a parar a l'anarquisme teòric, per variar. Però quin tipus de gent no aprèn a estimar gratuïtament aquells de qui s'envolta? Quina és la clau per entendre l'equilibri entre un egoisme d'espècie i un altruisme d'espècie?

Buf. Ho deixo aquí, un altre dia continuo.

Els fruits

Una guitarra percudida, una veu aspra. Moltes veus aspres, de fet, un ritme frenètic i mil instruments i bombetes grogues que es tornen a encendre i a apagar. Que no són bombetes, no senyor, són una cosa molt més bonica i poètica, són llumetes, i pampallugues, i lluentors.

Aquesta mena d'orgull curiós en mirar-se els propis errors. Perquè no són tan greus. Perquè demostren uns defectes d'allò més normals i respectables. (I que el blau es vagi diluint en la nostra sang tan vermella).

Els fruits no són sempre saborosos, però són fruits. Són fruits! Obriu, doncs, les finestres, i que vingui l'airet que anuncia dies de sorra i sal. Obriu les finestres, deixeu entrar el que arriba. I si també entren mosquits, doncs és el que hi ha i forma part del tracte. El tracte: farà calor, però l'aigua dolça de la síndria hi serà per regalimar-te fins als colzes i refrescar-te.

Els fruits. Els èxits, els fracassos. Un préssec de vinya. Clavar queixalada a un préssec de vinya és la justificació de la transcendència: un món amb aquests fruits no pot ser casual. La nostra capacitat de gaudir-los potser sí, però vaja. Hi ha una lluna de paper de ceba sobre el cel blau lletós del vespre, i les hores l'aniran convertint en un símbol reflectit en vidres de finestres d'habitacions on algú dorm sense parar atenció a la llum blanca.

Obriu les finestres, les orelles i els ulls, ha arribat el temps de la cirera i l'orxata, aviat recollirem tots els fruits.

La segona persona

La segona persona en un text és sempre un misteri. Per exemple, quan jo mateixa dic "vosaltres" normalment vull dir "vosaltresdegent maca que dediqueu una estona a llegir això". Però algunes vegades el "vosaltres" és un grup més petit, "vosaltres que vau portar-me a passejar per Europa", o "vosaltres que compartiu pis amb mi". Però el millor d'aquest misteri que dic ve quan la segona persona es defineix en singular i llavors es (de)forma la paraula màgica, el TU.

Admetem la fascinació que ens provoca el "tu": imaginem la pupil·la azul de la dona que per a Bécquer era poesia (imaginem la seva mirada inquisitiva i una mica freda, imaginem el silenci entre tots dos...). L'admetem quan, potser sense voler, ens interessem pels tus diferents que reflecteixen els Sonets de Shakespeare (i devorem el pròleg perquè ens esperona l'anècdota del tu-ell-he i el tu-ella-she) o pels de la Maria Mercè Marçal. Després de totes les reflexions profundes i filològicament imprescindibles queda aquell cuquet, aquella espurna simpàtica de curiositat del tu. Perquè el text ens traspassa una part de l'inclinació del poeta per la seva segona persona i, així com som sensibles a la bellesa de les faccions d'una escultura, ho som a la bellesa de Plena de Seny i companyia. És igual que el tu sigui real o no (perquè tal com deia aquella història d'un savi budista "que no hagi passat no vol dir que no sigui veritat"): és fascinant de tota manera.

Plena de seny, Llir entre cards; tothom té els seus tus particulars sobre els quals hi pot haver més o menys llum, però en tot cas (en textos amb una primera i una segona persona) sempre que el jo està clar -això és, sempre que el text no és anònim- el següent misteri és el tu. I des del propi jo escriptor és un exercici interessant ordenar la pròpia història a partir dels tus que han anat passant per la ploma. (Qui diu la ploma diu les pessigolles dels dits sobre el teclat, ja m'enteneu, la poesia de la poesia ja no és el que era, hehe). Els anys arriben amb nova informació per encabir dintre els pronoms, i si el jo és un de sol que evoluciona, els tus es barregen a la memòria en una amalgama multicolor. Et segueixo, doncs, escrivint poesia: el naixement de nous colors obre etapes noves per als versos nous. De jo cap a tu, sigui com sigui (sigui com és).