Una guitarra percudida, una veu aspra. Moltes veus aspres, de fet, un ritme frenètic i mil instruments i bombetes grogues que es tornen a encendre i a apagar. Que no són bombetes, no senyor, són una cosa molt més bonica i poètica, són llumetes, i pampallugues, i lluentors.
Aquesta mena d'orgull curiós en mirar-se els propis errors. Perquè no són tan greus. Perquè demostren uns defectes d'allò més normals i respectables. (I que el blau es vagi diluint en la nostra sang tan vermella).
Els fruits no són sempre saborosos, però són fruits. Són fruits! Obriu, doncs, les finestres, i que vingui l'airet que anuncia dies de sorra i sal. Obriu les finestres, deixeu entrar el que arriba. I si també entren mosquits, doncs és el que hi ha i forma part del tracte. El tracte: farà calor, però l'aigua dolça de la síndria hi serà per regalimar-te fins als colzes i refrescar-te.
Els fruits. Els èxits, els fracassos. Un préssec de vinya. Clavar queixalada a un préssec de vinya és la justificació de la transcendència: un món amb aquests fruits no pot ser casual. La nostra capacitat de gaudir-los potser sí, però vaja. Hi ha una lluna de paper de ceba sobre el cel blau lletós del vespre, i les hores l'aniran convertint en un símbol reflectit en vidres de finestres d'habitacions on algú dorm sense parar atenció a la llum blanca.
Obriu les finestres, les orelles i els ulls, ha arribat el temps de la cirera i l'orxata, aviat recollirem tots els fruits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada