Endreçava

Endreçava, i vaig trobar coses. Perquè sempre es troben coses quan s'endreça encara que poden ser les que buscaves o un llapis sota el piano, o una cal·ligrafia oblidada que et para el cor un moment i després dius, uf, l'adolescència, que dura, i fas veure que ja has crescut. Tot i que devem haver crescut si hem pogut oblidar les cal·ligrafies que paraven els cors. 

Que divertida, la petita bufona ironia. Tot i que tot és més fàcil de dir quan algú ja t'ha vingut a curar. Encara que de tant en tant faci por de dir i si vingués la tragèdia, i si tot això plim, paf, adéu. I llavors tu em dius que no, tonta. I clar. Així les cal·ligrafies paren el cor poquet a poquet, com recol·locant una mica l'espai aquell de l'aire que no es crida. Hi ha espai dins d'una "m", oi que és fort? El mateix espai, la mateixa miqueta d'aire per dir "morim" que per dir "amor". Tota "m" és allargable i hi ha aire, hi ha aire perquè diem que és nasal però ja se sap que a la vida poques coses són blanques o negres. 

Després de tant temps, el temps que falta em pren l'al·lè encara més.