Quan vaig anar al cinema a veure la vie d'Adèle em va semblar una pel·lícula molt blava. No només pels cabells blaus, sinó pel blau a tot arreu. Tant blau satura la vista i el cap, la percepció enblauada perd el sentit de les paraules blaves. El títol en anglès diu que blue is the warmest colour i no sé què dir, no sé que dir, potser és the most inner colour però no sé si warm: l'abraçada de la solitud blavíssima sí que a vegades és de vellut, però a vegades és d'acer. Vull dir que en anglès et pots sentir blau si estàs feeling blue i trist i down, clar: tot és una mica més senzill si les paraules ens ajuden. Blavor de mar immens, blavor d'infinit. Blavor de nineta dels ulls que no s'acaba, com quan el Pere de petit em va mirar i em va dir "però si tens els ulls blaus! Blau molt fosc molt fosc..." Sí, tan fosc que era negre, suposo. I vaig riure feliç de tanta verdor no-blava que tenia davant.
En algun lloc de la meva inconsciència sona Lykke Li obsessivament des de molt abans que sentís la música o sentís l'angoixa de la tercera hora als Verdi veient una persona blava a la pantalla que xiuxiuejava en francès i es feia malbé la vida a cops de maça de no-vull-ser-feliç-perquè-no. I a hores d'ara ja no me'n recordava de la setmana que vaig passar feeling blue després de veure la pel·lícula, però de tant en tant, tal com ha estat sempre, vindrà una melangia invencible, poderosa, i si algú és aquí haurà de ser oceà, haurà de ser oceà, run deep, run wild. Perquè hi ha paraules blaves que de tant en tant treuen el cap i ens inunden amb aquella blavor de riu profund, la blavor dels poemes de les dones d'aigua: paraules de malenconia i de tristesa, que de cop i volta fan girar el temps com una baldufa i et sacsegen i et fan plorar. "Què et passa?" Doncs que tinc un dia blau. Els dies blaus de paraules blaves passen. El blau esdevé, suposo.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada