Voldria que plogués

Voldria que plogués. Avui, ara mateix, que plogués en un món solitari i estirar-me a terra i tancar els ulls i sentir el fred i com la roba pesa cada com més. Voldria que plogués i córrer eternament sense cansar-me com quan somio que estic fugint i no m'atrapen.

Encara que en realitat, si pogués triar el que somio "cada nit et somiaria". Aquest és el vers que sempre canto més fluixet de la cançó, el que dic sobretot per mi i per ningú més. Per tu i per ningú més. Lluna, amaga't, que el Sol ja és aquí. O bé surt, Sol, i tapa l'envejosa Lluna...

Voldria deixar d'escriure en segona persona perquè encara somio que estic fugint i no m'atrapen. I perquè se'm mengen monstres nous i són atractius en la mesura que puc escriure sense la segona persona, però són monstres. Tot amb aquell to grisós de les tardors passades.

Em sembla que hauria de parar amb les ambigüitats i passar a donar les gràcies sempre a aquelles persones que m'estimen senzillament i em pregunten "ei, tot bé?" i si alguna cosa no va bé la volen saber de veritat. I a aquelles persones que cada dia recolzen el cap a la teva espatlla durant un moment perquè recordis que sou les peces del mateix trencaclosques. I a aquelles persones que em diuen que han rebut la meva postal i estan plorant. I a aquelles persones que fan cançons de malenconia i al final tenen el detall de fer una pujada per rodar i rodar i rodar i tapar una mica aquell to grisós de les tardors passades.

El pensament escriptiu

És curiós com al cap dels anys he anat desenvolupant una manera de pensar, diguem-ne, "escriptiva", que fa que jo, per mi mateixa, no digui em sento malament sinó que m'estrenyen les costelles. Se m'estan ficant endins, les costelles, i m'oprimeixen i m'estrenyen; l'espai es fa petit. Això és el que penso en comptes de pensar em sento malament perquè quan els pensaments se'm verbalitzen ho fan en paraules escrites. Vaja, pròpies del llenguatge escrit. El meu llenguatge pensat fa servir construccions de llenguatge escrit que, tanmateix, a l'hora de sortir no són prou bones perquè es passen de bèsties o perquè les paraules ja han passat i no les sé explicar... No sé com és que penso d'aquesta manera ni quant temps fa que això va així. El que sé és que el discurs de paraules trenades dins meu que m'expliquen tan detalladament com em sento no ajuda a estar millor. I per això a vegades sembla que no sàpiga remuntar encara que l'experiència digui el contrari. Perquè dintre meu hi viu una horrorosa verbalitat creadora que m'apropa imatges oníriques que, si em sento malament més aviat són de malson. Com això de les costelles que ara si hi penso m'adono que representa més coses: que m'empetiteixo per moments, que visc un retrocés, que respirar em resulta incòmode per primera vegada en... en molt de temps. Veig com les ombres es condensen enlloc d'aigualir-se (ho veig de veritat, és una mena d'aquarel·la interna) i m'adono que després de tres anys (tres? cinc? set, fins i tot?) encara hi ha pòsits i coses que surten de mare quan les coses van mal dades.

Tot anava tan bé. Semblava que tot anava tan bé. Tot semblava anar tan i tan bé que la constatació que tampoc anava tan bé és una maça de lucidesa fastigosa que no agrada a ningú. Però com que tot té coses bones, escric. Això, veus, sempre ha estat així i per més ràbia que em faci segueix sent com sempre: cal sentir-se ni que sigui una mica malament per adonar-se de quantes paraules els calen a les meves costelles.