Encara que en realitat, si pogués triar el que somio "cada nit et somiaria". Aquest és el vers que sempre canto més fluixet de la cançó, el que dic sobretot per mi i per ningú més. Per tu i per ningú més. Lluna, amaga't, que el Sol ja és aquí. O bé surt, Sol, i tapa l'envejosa Lluna...
Voldria deixar d'escriure en segona persona perquè encara somio que estic fugint i no m'atrapen. I perquè se'm mengen monstres nous i són atractius en la mesura que puc escriure sense la segona persona, però són monstres. Tot amb aquell to grisós de les tardors passades.
Em sembla que hauria de parar amb les ambigüitats i passar a donar les gràcies sempre a aquelles persones que m'estimen senzillament i em pregunten "ei, tot bé?" i si alguna cosa no va bé la volen saber de veritat. I a aquelles persones que cada dia recolzen el cap a la teva espatlla durant un moment perquè recordis que sou les peces del mateix trencaclosques. I a aquelles persones que em diuen que han rebut la meva postal i estan plorant. I a aquelles persones que fan cançons de malenconia i al final tenen el detall de fer una pujada per rodar i rodar i rodar i tapar una mica aquell to grisós de les tardors passades.
Em sembla que hauria de parar amb les ambigüitats i passar a donar les gràcies sempre a aquelles persones que m'estimen senzillament i em pregunten "ei, tot bé?" i si alguna cosa no va bé la volen saber de veritat. I a aquelles persones que cada dia recolzen el cap a la teva espatlla durant un moment perquè recordis que sou les peces del mateix trencaclosques. I a aquelles persones que em diuen que han rebut la meva postal i estan plorant. I a aquelles persones que fan cançons de malenconia i al final tenen el detall de fer una pujada per rodar i rodar i rodar i tapar una mica aquell to grisós de les tardors passades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada