Shakespeare

Entenc que llegir Shakespeare no és senzill. Entenc que és tan antic el traç del vers que costa respirar-lo amb claredat. Entenc que pren tal embranzida, el vers, que a l'hora de parar-lo falta aplom, i que un cop la tragèdia s'ha acabat el cap segueix el vers i els seus cinc peus. Sóc iàmbica escrivint ara i aquí: no esquivo, com els qui m'han precedit, aquesta sensació de passat greu plasmat per una ploma tan llunyana i tanmateix tan viva avui mateix. No evito el component transcendental de la certesa que també l'amor va ser inventat molt abans de nosaltres. Nosaltres, que vivim modernitats i no tenim verins ni fair Veronas tenyint-nos l'existència injustament. Nosaltres, que som, i sabem que som amb prou rotunditat com per obviar qüestions sobre si som o si no som. Avui, sembla bastant més important saber què som: i heus aquí el dilema. Som dignes d'acollir la poesia que els segles finalment ens han llegat? Potser si en som, en som perquè en dubtem. Sabem, però, que el nostre amor lluent no necessita tombes ni punyals. Qui diu que les paraules no romanen, que el vent se les emporta i les desfà? Si és només la tinta la que té respostes per a qui busca veritats. I és per això que Shakespeare em commou: perquè els mateixos mots que em fan plorar n'han fet plorar milions abans que a mi, i en fa quatre-cents anys. I sense això -sense els antics poetes de qui en queden només paraules, ni la pols ni l'os- no tindríem la immensa sort de dir: tu i jo ens estimem senzillament, no ens empaita el destí, no som herois. I tinc la sensació que tots els segles de poesia tràgica em regalen un tros d'amor feliç. No som herois. D'aquí a quatre-cents anys no serem res. Podem, doncs, estimar-nos sense por, que no som les joguines del destí. Donar gràcies per tot el que tenim... i poca cosa més. Au, bona nit.