Maria

Veient la bel·ligerància que ens caldria contra el món, fins i tot als que hem nascut amb tots els privilegis, només em ve al cap una cosa: a vegades viure la veritat és incompatible amb viure la bellesa. Quan la veritat ens peti als morros tots els que avui elasticiten la seva consciència podran dir "jo ja ho vaig dir". Però per ara, jo he escollit la millor part, i no em serà pas presa.

Gottfried Heinrich

Jo tinc un tresor ben bonic:
tot ell és color d'olivera
i fa olor de pomes al forn.
És una dolça filigrana
d'algun orfebre creador
i em corre per dins de la sang
potser fins des d'abans de néixer.
Caixeta de música clara;
boscatge, arc de violí,
aquest meu tresor tan petit...

Jo sóc així

Quan era adolescent m'agradava dir de mi mateixa "sóc com sóc". Però no passa res. Tots hem fet coses rares, com per exemple escriure "wola", i tal; ara també en fem, com per exemple dient "whatever" així perquè sí. No tots? Bé, no tots. Whatever.

Entenc que hi ha uns anys concrets que són d'afirmació profunda, de lluitar a dentegades per fer-nos un lloc en la pròpia identitat. Ho entenc. I a més ho veig en tots els que -ara amb instagram en comptes de fotolog- es reivindiquen en els seus setze anys cada dia. Sovint no sé ben bé com he pogut sortir de la bombolla flonja que era el meu jo de setze anys. Vull dir que són moments que queden realment a prop, però els que ara són a la bombolla flonja han nascut en un any com indecent. És igual. Ja comença a fer deu anys d'algunes coses, em temo que ho he d'assumir i prou.

Ser adolescent és un problema que acaba passant. Deixem d'escriure tot això que ara ens fa vergonya de veure, i a poc a poc també es perd aquell punt d'extraordinari. Ja no té cap importància haver estat nens estranys, o adolescents a qui tothom deia "sembles més gran", quines coses que pensa aquesta nena. És el moment, doncs, de matar el "sóc com sóc", de matar un "jo sóc així" que és absurd. És veritat: serem allò que vulguem ser. No em poso en plan Paulo Coehlo, no. Quan no es pot no es pot, encara que tota la voluntat del món vulgui fer de mi una científica excepcional: les limitacions hi són. Però són més lluny. És possible que jo, per exemple, sigui una mostra reconcentrada del desordre còsmic només perquè no he volgut prou intensament ser d'una altra manera (no li digueu a la meva mare...). Perquè el que som és un constructe, i a vegades som allò que ens permetem de ser. O sigui que sí: si sóc desordenada és perquè no faig res per deixar-ho de ser. I qui és egoista o desconsiderat ho és perquè s'ho deixa ser. No som com som, som com ens pensem que som. Com ens permetem ser.

 Dir "jo sóc així" és una excusa. Una excusa covarda.
Si no tenim la valentia de ser millors (i no passa res, perquè li passa a tothom en major o menor mesura) ho podem dir, i tenir com a mínim el coratge de no posar putes excuses: "ho sento, ara mateix no tinc forces per ser millor que aquesta mitja merda desordenada".

A Mallorca

A veure com començo: jo no coneixia Mallorca. No hi havia estat, vaja, i això no té res d'extraordinari perquè excepte alguns grans afortunats, la llista de llocs on no hem estat sempre és molt més llarga que la de llocs que hem vist. Pot ser que, bàsicament, no existeixi una llista de llocs on no hem estat. Ai, sí, l'ample món, i tot això. Jo tenia, això sí, abans d'anar a Mallorca, una certa relació amb els mallorquins (les mallorquines, de fet); una idea vague de cantarella dolça comuna en totes elles, i a cadascuna el seu encant particular. A part d'això, la meva relació amb Mallorca consistia sobretot en aquest poema de Rosselló-Pòrcel, que em va retornant periòdicament a la memòria perquè els dos últims versos no han deixat de ressonar-me dins des de fa tres anys.


A Mallorca, durant la Guerra Civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.




Uf.

Calia deixar una mica d'espai, perquè això tan gros reclama el sospir, reclama una aturada. Ara, a més, estic pensant que és bastant inútil parlar del viatge o parlar de l'illa. Què he de descriure, jo? Com representa que podré descriure els colors, la pedra blanca o aquella llum que m'obsessiona? Respirar amb golafreria l'essència del pi i la flor del taronger; acaronar l'escorça vella de l'olivera... La bellesa ens col·lapsa els sentits i al mateix temps ens obre una set infinita, aquell pensament de hi ha més bellesa allà fora. Copsar-la és un plaer salvatge que fàcilment esdevé una necessitat. Però només copsar-la, vull dir! Res més. No es pot abraçar el mar ni els estrips de cotó fluix que hi planen, no es pot beure de la claror de la posta de sol. Només, simplement, contemplar i meravellar-se. Conscientment, profundament, visceralment. Això, a mi, em representa un alliberament. Que l'horitzó m'atregui, però no m'estiri, em suposa un gran alliberament.

No he dit el que volia dir, però ho deixaré aquí.