Jo sóc així

Quan era adolescent m'agradava dir de mi mateixa "sóc com sóc". Però no passa res. Tots hem fet coses rares, com per exemple escriure "wola", i tal; ara també en fem, com per exemple dient "whatever" així perquè sí. No tots? Bé, no tots. Whatever.

Entenc que hi ha uns anys concrets que són d'afirmació profunda, de lluitar a dentegades per fer-nos un lloc en la pròpia identitat. Ho entenc. I a més ho veig en tots els que -ara amb instagram en comptes de fotolog- es reivindiquen en els seus setze anys cada dia. Sovint no sé ben bé com he pogut sortir de la bombolla flonja que era el meu jo de setze anys. Vull dir que són moments que queden realment a prop, però els que ara són a la bombolla flonja han nascut en un any com indecent. És igual. Ja comença a fer deu anys d'algunes coses, em temo que ho he d'assumir i prou.

Ser adolescent és un problema que acaba passant. Deixem d'escriure tot això que ara ens fa vergonya de veure, i a poc a poc també es perd aquell punt d'extraordinari. Ja no té cap importància haver estat nens estranys, o adolescents a qui tothom deia "sembles més gran", quines coses que pensa aquesta nena. És el moment, doncs, de matar el "sóc com sóc", de matar un "jo sóc així" que és absurd. És veritat: serem allò que vulguem ser. No em poso en plan Paulo Coehlo, no. Quan no es pot no es pot, encara que tota la voluntat del món vulgui fer de mi una científica excepcional: les limitacions hi són. Però són més lluny. És possible que jo, per exemple, sigui una mostra reconcentrada del desordre còsmic només perquè no he volgut prou intensament ser d'una altra manera (no li digueu a la meva mare...). Perquè el que som és un constructe, i a vegades som allò que ens permetem de ser. O sigui que sí: si sóc desordenada és perquè no faig res per deixar-ho de ser. I qui és egoista o desconsiderat ho és perquè s'ho deixa ser. No som com som, som com ens pensem que som. Com ens permetem ser.

 Dir "jo sóc així" és una excusa. Una excusa covarda.
Si no tenim la valentia de ser millors (i no passa res, perquè li passa a tothom en major o menor mesura) ho podem dir, i tenir com a mínim el coratge de no posar putes excuses: "ho sento, ara mateix no tinc forces per ser millor que aquesta mitja merda desordenada".