Representa que sóc gran però se'm continua fent difícil a vegades comportar-me a taula com tocaria. No posar els colzes a la taula, no tenir-los massa separats i tampoc massa enganxats al cos; portar el menjar a la boca i no a la inversa; seure correctament; tallar amb la forquilla a la mà esquerra; no agafar els coberts amb el puny tancat, ni massa per la punta, ni massa per baix. Tot això, rai. Amb els anys t'acostumes a no haver de pensar en totes aquestes normes, tot i que a vegades t'oblides d'allò dels colzes o fas servir el ganivet amb la mà esquerra. Hi ha, però, uns quants rituals que faig des que tinc memòria que no em sé treure de sobre. Per exemple menjar-me per ordre la pasta de tres colors: primer els blancs, després els taronges i finalment els verds. Sempre ho he fet així i ja sé que a hores d'ara és molt infantil, però no hi puc fer res. La pasta verda (que suposadament porta espinacs i no només colorant) em semblava la més bona i, per tant, la deixava pel final. I ho segueixo fent. Menjant maduixots m'agrada treure les fulles amb un ganivet per poder començar per allà i acabar amb la punta dolça. Però l'exemple més horrorós és els dels canelons. És ridícul, ja ho sé, però m'he d'esforçar molt (no ho dic per dir, de veritat) per menjant-me els canelons com toca perquè des de petita m'he menjat sempre primer el caneló (pasta i farcit, o fins i tot primer el farcit i després la pasta) i després el gratinat de beixamel i formatge. Perquè és que és molt més bo, molt més. El farcit és avorrit, sobretot si és de carn; en canvi el formatge és un regal que ens ha fet la natura. I me'l menjava al final perquè era el millor.
A vegades, tancant etapes, m'adono que la joventut és valuosa perquè a la vida no podem deixar el millor pel final. Quina merda, eh, però va així. Madurar és menjar-se els canelons com la gent gran, tal com vénen. Collige virgo caseos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada