Aquesta última setmana m'he dedicat a això: arreglar coses, cosir pedaços, fer que tot plegat fos possible. I ha estat bastant estimulant haver de, simplement, lluitar només per obrir portes, sense encara poder córrer els seus camins, sense encara explotar en el veritable esforç de desgast que vindrà si aconsegueixo mantenir les portes obertes. Només fer que les coses siguin possibles, no pas fer-les bé, és gratificant perquè en realitat és força senzill. Arreglar coses, cosir pedaços a tot el que no encaixa en aquesta cursa boja fins a Nadal que encara no sé ben bé com resistiré. Però la resistiré, d'això no en tinc cap dubte. Dilluns parlàvem d'aquesta mena d'èpoques, dient que és com quan ets dalt d'un pendent massa vertical per baixar-lo amb seguretat, i no saps ben bé ni com hi has anat a parar, a la boca de l'abisme. Llavors hi ha dues opcions: cul a terra i anar fent o agafar aire, mirar el final i córrer avall esperant que les cames et segueixin, sabent que o arribes a la meta amb tota l'embranzida o et fots la nata de la teva vida. Si fos en una pista d'esquí hi hauria el tiet o l'amiga que crida "cuuuuuuunyaaaaa, feeeees cuuuuunyaaaaaa" però és que amb això no es pot fer la cunya perquè va massa fort.
Per ara només m'he assegurat que el que em proposo sigui possible i sembla que ho serà. Celebrem-ho doncs, amb l'esclat d'alegria aquest que té molt de terror amagat, ei, hola, em disposo a fer-ho i espero que els que m'estimeu sigueu a baix per recollir-me de la derrapada final i que no prenguem gaire mal, que no prenguem gaire mal perquè tot fos això, la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada