La cicatriu

Em fa mal el novembre. Això deu ser, sí, el mal que fa la tardor com a lloc inconcret de l'anatomia que fa un mal inconcret de buit. De ferida buida. Em fa ràbia capgirar la poesia que m'estimo però és talment així: tinc les portes obertes i les ferides obertes i ja no vull acollir més, ja vull sobretot retrobar-me a mi i prou, abraçar-me els genolls i bressolar-me. Agafar amb les mans el voraviu de pell oberta de bat a bat i estirar sang i saba perquè ofeguin la ferida com qui tanca a la força un ull amb nineta fosca d'amor bategant.

Sóc un balancí. Sóc una ferida. I vull ser una bruixa i ser la cicatriu que parteix la vida en dos. Prou balancí i prou porta oberta. Preneu-me d'una vegada aquest cor de carn que jo no sé què fer-ne, que se'm mor entre les mans i és culpa meva perquè jugo al joc de deixar-me morir poc a poc i m'esgarrinxo la pell nova.