dilluns, 21 de novembre del 2016

Vibrar

Fa un dia d'hivern ple de sol i som a la plaça més bonica del món. No sé ben bé com els anys ens han portat a aquest punt, però quan et miro, quan et veig ser tu amb el desvergonyiment dels nostres tretze o catorze anys veig que és el lloc correcte. I t'ho dic: quan fas aquestes coses, sé que ets la persona correcta. Exactament la persona (una de les persones, per ser completament justa) que ha de seure amb mi en una plaça que resplendeix tot l'any. Parlem dels problemes i de les alegries. Però sobretot dels problemes, perquè sabem ajudar-nos. I de cop i volta deixes anar "la meva mare em va dir l'altre dia que potser és que espero massa de la vida i em vaig enfadar. Jo espero que la vida em faci vibrar; és esperar massa, això?". M'entendreixo molt i penso que tens raó. Penso que ho has resumit molt bé. Penso en totes les vegades que sí que és realment demanar massa. Penso moltes coses en un mateix moment, prisma de palmeres i rajoles, prisma de records i pressentiments. No és que el futur em faci por, però potser sí que hem arribat a aquell moment de la vida que deixes de percebre el que ha de venir com el món al plat a punt per començar a menjar, el moment que algú et diu amb tot l'amor del món que la vida serà bonica però tindrà coses terribles i que esperes massa de la vida, que potser esperes massa...

Ens hem fet grans? Creus que és això, creus que aquesta mica de temps que ens separa dels divuit o vint anys ha canviat alguna cosa? La manera com organitzem el temps en la vida que ha de venir, el que esperem dels anys que encara no hi són... Seria absurd que tant poc temps canviés tantes coses. És que hem vist les desgràcies dels altres i hem agafat aquell pànic idiota? Sens dubte, però no pot ser només això. És que molt al fons de nosaltres ens hem convençut que el millor ja ha passat? Tu creus? Em posa trista pensar aquestes coses perquè crec que hi ha una mica de veritat en cadascuna. Només una mica. Només una suggestió incontrolable que fa de les seves dins dels caps nostres mancats de silenci. Perquè a cada moment que entenem que aquesta vida, aquesta vida biològicament preciosa (a mi em sembla un miracle, no sé si a tu també) i temporalment valuosíssima, aquesta vida sotmesa a tantes ventades i descosits, a les tristeses del cap i les del cor i les del cos, si en un moment terrible entenem que aquesta vida que s'escola entre els dits no ens està fent vibrar ens cau el món a sobre. Som com insomnes que com més s'obsessionen en dormir més blanquegen les hores de nit. 

Però ens ho diem i ho explico terapèuticament. Perquè tu i jo i tota la resta, els que volem vibrar (i m'atreviré a dir que no som pas minoria), només som persones que busquen. I qui cerca, troba. It is known.