Ens hem fet grans? Creus que és això, creus que aquesta mica de temps que ens separa dels divuit o vint anys ha canviat alguna cosa? La manera com organitzem el temps en la vida que ha de venir, el que esperem dels anys que encara no hi són... Seria absurd que tant poc temps canviés tantes coses. És que hem vist les desgràcies dels altres i hem agafat aquell pànic idiota? Sens dubte, però no pot ser només això. És que molt al fons de nosaltres ens hem convençut que el millor ja ha passat? Tu creus? Em posa trista pensar aquestes coses perquè crec que hi ha una mica de veritat en cadascuna. Només una mica. Només una suggestió incontrolable que fa de les seves dins dels caps nostres mancats de silenci. Perquè a cada moment que entenem que aquesta vida, aquesta vida biològicament preciosa (a mi em sembla un miracle, no sé si a tu també) i temporalment valuosíssima, aquesta vida sotmesa a tantes ventades i descosits, a les tristeses del cap i les del cor i les del cos, si en un moment terrible entenem que aquesta vida que s'escola entre els dits no ens està fent vibrar ens cau el món a sobre. Som com insomnes que com més s'obsessionen en dormir més blanquegen les hores de nit.
Però ens ho diem i ho explico terapèuticament. Perquè tu i jo i tota la resta, els que volem vibrar (i m'atreviré a dir que no som pas minoria), només som persones que busquen. I qui cerca, troba. It is known.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada