El blau ha perdut el seu blau i s'ha tornat color de vi. Color de vi com el mar dels grecs, de la sang i l'enyor, de la pena dels troians, de la pena. Hi ha un moment de la història que el blau s'inventa, i la pena llavors ja existia, i per això el mar dels grecs era de color de vi.
Un llenguatge artificial m'intenta guanyar el futur i jo aquí amb el blau reciclat en color de vi, el blau dels meus quinze anys, la sang dels meus quinze anys, i ara la llengua se m'adorm en un bressol de gingebre. Si no veiés com creixen els qui vénen darrere pensaria del temps que és fal·làcia o que és mentida, perquè aquella pena segueix tan evidentment al mateix racó com si els anys fossin efectivament fal·làcia, o com si fossin mentida. La tristesa ara és color de vi i s'hi endevina la pols amuntegada sobre aquelles morts i aquells amors. La sang dels meus quinze anys segueix reclamant-me els dits d'aram com a tribut dels anys que passen. I bé, no sé si m'he complert prou bé les expectatives. Jo diria que sí. Jo diria que mai vaig esperar que el blau tingués realment una sortida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada