Un cabell blanc

M'acabo de trobar el meu primer cabell blanc. Estava a punt d'anar a dormir: m'he rentat les dents, m'he desfet la cua, m'he pentinat amb els dits. I llavors l'he vist i ja m'he oblidat de la son. Era un cabell blanc, no n'hi havia cap dubte. A vegades hi ha cabells castanys o més rossencs, però aquest no, aquest era un cabell blanc molt tímid, d'uns tres centímetres, a la templa dreta. I m'ha fet molta gràcia perquè alguna vegada hi havia pensat, en com neixen els cabells, en com és que no els veiem quan comencen a créixer... i també pensava que al meu pare, per exemple, els cabells se li van fer blancs molt de pressa, i em costava creure'm que realment fos un procés de substitució (molts cabells blancs que surten, molts de negres que se'n van!) i no pas els mateixos cabells que es tornessin blancs i bé, avui he vist un cabell que acabava de començar a créixer i se m'han aclarit tots aquests dubtes.

Tres centímetres. Quan deu fer que creix? Poquíssim. És veritat que aquestes coses les provoquen els disgustos? No ho sé. En tot cas és innegable que el meu cabell bebè ha nascut durant aquests tres últims mesos, durant aquesta tardor que m'ha posat a prova. És un altre dels regals que em deixa un temps tediós i esgotador que m'ha fet fer-me una idea geogràfica  d'on deu ser el meu límit absolut. Dic "un altre dels regals" perquè n'hi ha més, és clar. Jo avui sóc molt diferent que jo a principis d'octubre. He après més que mai a prioritzar, a endreçar les hores, a treure importància i a apreciar qualsevol cosa que em fes sentir-me bé. Qualsevol cosa. Passar per la facultat, l'arbre que hi ha a Mundet que té les fulles grogues, el gust del gingebre, les converses al tren que arriba a les 00.24, les estones entre classe i classe, els dissabtes a la nit, les taronges de temporada, l'olor del meu amor quan se'm queda a les mans i als cabells, el caliu de casa. Tot el que m'ancorava una mica al sentir, a una versió de mi millor que aquest manat de nervis, que aquest munt d'ansietat... He estat fent malabarismes amb més pilotes de les que em podia permetre i inexplicablement tot ha anat sortint més o menys bé. S'acaba la baixada més bèstia i no he pogut fer cunya, però tinc els esquís a lloc i tots els ossos sencers. I un petit cabell blanc que em recorda que al cos i al cap les coses no li surten gratis i em recorda la sort que tinc, la sort descabelladament immensa que tinc en tots els sentits del món mundial, la sort que s'ha fet tan evident perquè el límit era sempre una mica més enllà, perquè sempre hi havia algú oferint-me ajuda i tothom m'ha tractat tant bé i m'ha estimat tant. La sort que seguirà amb mi quan em recuperi d'aquest temps havent estat no exactament com jo sóc, la sort que tinc sempre i que ha obrat el miracle d'acabar aquests mesos amb només un sol cabell blanc.