Seré optimista

Al final és bastant igual el que pensis o el que decideixis perquè hi ha coses que t'afecten fins a l'última fibra i has d'acceptar que no depenen de tu. Perquè sí, perquè hi ha una possibilitat real que el que veiem sigui només una minoria de les coses que, de fet, són. I en aquest context l'optimisme és una opció activa i que demana esforç, molt d'esforç, l'esforç del silenci de l'arbre que creix i no la sorollada del que s'enfonsa. És l'esforç titànic de vèncer l'escepticisme dels anys que vénen i comencen, i desembolicar-los sense por, estrenar-los sense la puta por amb què s'estrenen les sabates noves que et faran llagues a tot arreu i ho saps però són boniques i són noves. L'optimisme és una cosa molt difícil, és un do, és una capacitat, és una fe cega, és un dogma, és una manera de sobreviure. Perquè no es pot viure d'optimisme i tot i així està molt mal vist això de dir que les cicatrius se t'estremeixen davant la novetat, això de dir la veritat que és que veient el panorama voldries hivernar indefinidament.Prometo esforçar-me més, de veritat. Estimats savis d'orient que ni eren tres ni eren mags ni potser qui sap si eren, aquest any prometo esforçar-me molt més per ser optimista i no això, això altre que sóc.