Pere March dixit

Ressonen uns versos en una aula de la meva memòria que en la realitat ja no existeix (fort, eh) on jo prenia apunts amb molt mala lletra sobre una taula minúscula o sobre la carpeta, sempre amb un peu sobre el seient amb o sense sabates. Uns deu estudiants ens deixàvem convèncer que l'amor és un invent dels trobadors del segle XIII i llegíem novel·la pseudoeròtica medieval i poemes del principi dels principis. Ara que hi penso, és de les assignatures que podria dir més clarament què hi havia al temari. Diria que en formaven part aquests versos que ara em fan pensar en aules que ja no existeixen:

Al punt que hom naix comença de morir,

e, morint, creix, e creixent, mor tot dia,

I el poema seguia dient que a veure si som bons cristians d'una vegada perquè al final es marxa d'aquí i si es va a l'infern doncs quina gràcia. I així, volent dir una cosa totalment diferent, és com aquests dos versos de l'altre March es posen sobre ciment a qualsevol consciència perquè són la pura veritat i llavors t'adones de quin és el veritable compte enrere. Perquè a vegades sents, amb la claredat del tic-tac d'un rellotge en plena nit, com es posa en marxa la maquinària concreta d'una bomba que tard o d'hora esclatarà i ho trencarà tot en bocins, i farà de tu estelles irreconeixibles. Una bomba que no saps com ha arribat allà però que veus com parpelleja i et preguntes si la saps fer callar, si la pots fer callar, si la vols fer callar, si ja has desaprès l'antic gust estúpid per la tardor (és a dir, el plaer infinit de la tristesa, l'electricitat vibrant del dolor). L'he desaprès. No suporto la tardor. Ja m'interessa també el bé, i no només la bellesa. La paradoxa és que em miro aquesta bomba i hi veig un goig secret de pensar en el no-ésser que vindrà quan m'escombri tota. Que comencin els focs d'artifici: cremo bé.