Terra

Vaig començar a escriure aquest text el passat gener, i no hi havia tornat fins avui, després de les eleccions a Andalusia. Andalusia és una terra que m'estimo molt amb un amor que no em venia de fàbrica sinó que se m'ha posat dintre a través de persones concretes. Tothom sap com funcionen els mecanismes de l'empatia i com les notícies que ens afecten més són les d'aquells llocs que considerem com a propis (perquè som d'allà o coneixem algú d'allà, o pel lligam emocional que sigui). Doncs Andalusia no m'era pròpia, i ara sí. És així de senzill, i ha vingut via Cádiz. Al gener tenia més sentit explicar això, però ho deixo tal com ho vaig escriure perquè té tota la vigència encara, d'alguna manera:

"El primer cop que vaig veure vídeos del COAC de Cádiz va ser no fa encara quatre anys, per insistència d'un noi que llavors era només amic meu i que un any després em va portar a veure-ho. Llavors, és clar, m'havia fet un tip d'acabar tardes fins al capdamunt de comparsa i chirigota. Sobretot comparsa, que per qui no ho sàpiga, explicat ràpidament, té una estructura similar a la de la chirigota però no necessàriament vol fer riure sinó que ha de ser bonica. Al cap dels anys he après a apreciar la comparsa de Cádiz i a estimar des de lluny aquesta tacita de plata amb la seva poesia, la seva lluita, la seva paradoxa. Ahir, veient la comparsa de Martínez Ares, em vaig emocionar profundament. He de dir que amb tot el que ha passat a Catalunya els últims mesos he tingut temps de reflexionar al voltant de conceptes com fraternitat i poble, al voltant de la rebel·lió i l'opressió i d'aquella divisa de Maria Mercè Marçal que agraeix a l'atzar el tèrbol atzur de l'opressió de gènere, de classe i de nació sense estat."

Aquí em vaig quedar, he esborrat algunes idees que es repetien perquè ja les vaig desenvolupar el dia que vaig escriure sobre el tèrbol atzur. Quan parlo de política, que és poc sovint, ho faig sempre des de la meva particular visió naïf del món, plena de paraules grosses com un albatros, que fan equilibris com poden en la realitat dels mil poders. Al final, sempre acabo topant amb el mur irresoluble de si les idees poden ser intrínsecament bones o dolentes. A mi em sembla que sí, però m'acabo encallant a l'hora de definir-ho. En tot cas, els criteris que fan aquesta distinció no són gaire universals... són, com a màxim, del ciutadà, com els drets "humans". I, en última instància, són un estat d'opinió. En vaig parlar el dia del tèrbol atzur, també: en un moment donat, està bé una determinada idea. Per exemple, jo diria que el feixisme és dolent i m'inclino a creure que en general la gent opina el mateix. I quan hi ha gent que no pensa això, quan hi ha gent que es declara desacomplexadament xenòfoba, no ho entenc. Aquesta és la qüestió, amb el tema dels vots? Potser és precisament un tema de complexos, d'allò que som en contrast amb allò que aspirem a ser. O no, no aspirem, no ens censurem, no ens qüestionem l'egoisme que ve de fàbrica. En fi.

Veient els resultats d'avui he pensat en com em queien les llàgrimes, asseguda en aquell sofà gris, el dia que vaig veure la comparsa de Martínez Ares cantant la desgràcia de tenir, com a nació andalusa, un paper de broma assignat en una història al capdavall veritable amb sofriments veritables. Em va emocionar aquest amor profund i ple de dolor, com sovint és el meu, a una terra viva i plena de dolor com també és la meva. Una terra, Andalusia, que podria ser la meva i, si ho fos, envejaria també els llocs on la lluita és més clara i té noms més difícils de dur a terme ("independència") però més fàcils de defensar. Jo no m'he sentit mai espanyola (no és culpa meva, és així; tampoc m'he sentit mai del barri del centre vila i bé que hi visc) i no tinc avantpassats andalusos però a través de la poètica gaditana m'ha estat donat un vincle preciós que agraeixo i que avui em fa estremir. Els vincles són una cosa bona perquè ens ajuden a potenciar la nostra humanitat, el cor de carn i no de pedra. I jo canto amb el meu accent gens andalús, amb o sense la persona que me les va ensenyar, les lletres que germinen al cor del sud. No sé com més dir-ho... La comparsa de Martínez Ares, que us deixo aquí sota, és per a mi la millor que he sentit mai: molt bona de música i lletra i excepcional pel que fa a la valentia del tema tractat, que tot i així només va tenir el quart premi del concurs. Els resultats de les eleccions d'avui, que hi tenen i no hi tenen a veure, fan venir ganes de marxar corrents. Aquí al nord sembla que no ens n'acabem de sortir, de marxar corrents. El sud, mentrestant, plora o no plora, i ja gairebé és 4 de desembre.