És tan molest quan l'oceà se't fica a dins sense avisar. Aquell vaivé de murmurar l'onada lleu que ve i que va; aigua que viu sempre buscant un l'horitzó escuma enllà. Doncs la tinc dins. Quan sóc el blau i em sobreïx tota la sal més que en un plor visc en un cant; veles i vents i el mal de mar.
Quan tens a dins un oceà -l'aigua d'aquí, l'aigua d'allà- l'instint et diu que has de trencar aquest vers que t'encadena a un ritme que no és el teu. Uf. Per fi. Se'm posava difícil, avui. Ja sé que la vida no és un poema, ja ho sé. Tot i això és innegable la presència dels símbols, també a la realitat palpable. I n'hi ha que encara no sé què volen dir. Suposo que el blau ha estat sempre la tristesa, i el mar ja no ho sé. El mar ho és tot. Em penso que no podria viure sense el mar, tot i que a la pràctica visc sense gaire mar. Però si no existís, no sé si podria viure, perquè la lírica del mar és el bressol on viure's vulnerable. És bell, viure's vulnerable, encara que també és tou i moll i fa mal als pits. No paro de repetir-me que la manca de cuirasses és un privilegi. Dir que viure's vulnerable és bell, és un privilegi. Escriure del blau és un privilegi. La tristesa no és un privilegi, però, i menys si els rituals de pas et fan això que em fan a mi. La tristesa... la tristesa és només una circumstància. Aquesta onada, no necessàriament les altres. Només una onada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada