L'aniversari, el dia en què agraeixes la meva presència a la teva vida. I a l'inrevés, el dia en què et dic gràcies, gràcies perquè hi has pensat, i perquè hi ets o hi vas ser i encara t'hi notes, perquè ets en el que sóc, perquè en aquests anys hi ha parts de tu, com una melodia trenada o com un udol.
Feia molts anys que no celebrava l'aniversari així de connectada als meus anys. Els vint-i-cinc eren una espurna de futur lluent i vermell, em florien a les mans amb la contundència d'un punt de no retorn tanmateix dolç. Penso en aquell dia i em ve gust de xocolata. Avui m'he llevat i feia un dia gris: he mirat el cel posant els ulls petits, enfadada amb la llum lletosa de Barcelona. Necessito ombres, jo, perquè vol dir que hi ha llum. Visc bàsicament de la bellesa gratuïta i fins que no he passat pel costat de la floristeria i he vist les mimoses no m'he calmat. (Cada cop que escric mimosa noto als llavis la carícia de la flor, des de l'últim dia que en vaig olorar. Com poden ser tan intensos els records del tacte?). Per sort el dia ha estat bonic per altres raons. Per això que deia de l'agraïment, sobretot. Existir-nos és un regal, amigues, amics. Família que em fa mal el pit de la sort de tenir-vos amb mi. Agraïment pur. A més, quan estic capficada (i ho he estat una mica aquests dies, és el que té estar "connectada als meus anys", que vol dir turbulenta després de tanta serenor) em meravella la saviesa dels que m'envolten i em diuen coses tan sanadores i boniques i penso m'abandonaria a la cadència de la teva veu i viuria bressolada per sempre i no pensaria més en la mort ni en els túnels que foraden la terra ni en la pluja.
Ara escric a l'autobús escoltant cançons que fa deu o dotze anys que m'acompanyen i veig els ametllers florits a les vores de la carretera, com un miracle rebel. Florir és rebel·lió, també. Tristesa és estar viu, sí, també, i la vida és el que compta. La resta, dissonància i vi negre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada