Estem bé

No ho vaig veure venir, i em sembla que va ser culpa precisament de l'humor. Jo venero força l'humor, resulta; de fet moltes vegades cablejo malament la meva opinió sobre una persona perquè si té un sentit de l'humor que m'agrada pot ennuvolar-me la resta de coses. M'enhumoro de pressa, vaja. Venia un moment boig i estàvem fent acudits, perquè és el que fem. No està malament que sigui així, entenc que fer broma també és una manera de gestionar les emocions. Però no és suficient i a mida que tot això avanci serà cada vegada més complicat. És com patinar per un estany glaçat i veure l'aigua remoure's a sota, preguntant-me quan s'esquerdarà el gel però sense deixar de fer piruetes, primer perquè no és incompatible i segon perquè ajuda a passar millor la por. Una por que va apareixent, sabeu? Des del principi del confinament m'he sentit molt afortunada perquè passar-me dues setmanes amb les persones amb qui les passo és una perspectiva estimulant. És així de senzill i em ve una sensació agredolça de trobar tanta pau en una situació objectivament merdosa i especialment merdosa per molta gent que ja ho té molt difícil normalment. Sempre acabo parlant dels privilegis, que són l'altra cara de la moneda de l'agraïment. Temes preferits, eh, què hi farem. Aquesta casa m'abraça com una fortalesa, el pes de la comunitat m'arrela a terra i em fa viure una profunditat que sempre hi és i a vegades es fa una mica més present. És un búnquer fet de tendresa, aquest menjador ple de sol amb les flors fresques que comencen a llanguir després de tants dies, la farigola florida que dura sempre. Sovint m'imagino les relacions amb totes les altres persones com fils que es trenen, i és agradable notar la presència tranquil·litzadora d'ells quatre en un racó o altre de la casa, teranyina dolça, o bé quan seiem tots junts i fem silenci. Seiem, cantem i fem silenci: ens donem espai per ser el que som; prismes d'emocions plens d'agraïment i també de preocupació i d'impotència i de tristesa, i també de pau i de tendresa.