Comptine d'un autre été

Avui he anat a cal Xufré (que, per qui no sigui de Vilanova, és una botiga de llegums a granel) i, com sempre, m'he embadalit mirant els pots d'espècies i els sacs de llenties i mongetes i farines de totes les menes. Normalment hi ha molta cua (hi havia) però avui, és clar, "normalment", només hi era jo i un altre client; els altres esperaven a fora. De seguida, mentre la dependenta em posava el quilo d'ametlles (les vols torrades? amb pell o sense pell?) que encapçalava la llista de comprar que m'ha fet la mare m'ha vingut al cap absurdament aquella escena d'Amélie, la dels petits plaers, que em va robar el cor quan tenia qui sap quants anys, però pocs, en una època en què si eres com jo t'havies d'enamorar d'Amélie Poulain. Per la música, pels colors, pels petits plaisirs? Jo era d'aquella manera que coses així eren inevitables.

M'he posat la banda sonora del Yann Tiersen per escriure això (clica-hi mentre llegeixes, si vols, així l'escoltes com jo ara mateix), la que tenia a l'MP3 negre que em van regalar els meus amics quan feia sisè i començava a esdevenir jo, amb totes les punxes que m'esgarrinxaven per dintre, un principi d'intuïció bastant exacte de tot el mal que podia arribar a fer això de créixer. Penso molt en les versions anteriors de mi, molt. No sé si hi penso més que la resta de gent, podria ser. També em va a temporades, però m'agrada bussejar en el passat. M'agrada rellegir-me, en un etern retorn que em reafirma en la necessitat de viure. I de viure bé, per si un dia només ens queda el record. Com aquests mesos tancats a casa que s'esfilagarsen al nostre darrere, en què hem existit sobrevolant el present sense tocar-lo, amb una ala feta de demà i l'altra feta d'ahir. Recordant l'estiu passat, els viatges que hem fet, les festes, les anècdotes, els concerts. Totes les coses que ens lliguen a la vida, aquelles en què eternament ens arremolinaríem. Avui mirava els sacs de llegum i he pensat que mai ha estat gaire higiènic ni recomanable enfonsar-hi la mà (i de cap manera se m'hagués acudit fer-ho a cal Xufré, és clar) però ara ja sí que no, que mai més, que serà un petit plaisir que recordarem i sabrem extingit, restringit al terreny de la memòria.

El meu germà petit, que ara seu al meu costat comptant en veu alta coses dels seus exercicis de matemàtiques, ha parat i m'ha dit "jo no l'he vista mai, aquesta pel·li" i jo me l'he mirat, he deixat un petit silenci cinematogràfic, reveient tot això que escric, la vida que retorna i la que no, l'enyorança que qualla i les esgarrinxades dels anys que es veuen tan clares en forma de cicatriu que potser d'aquí a mesos o anys veurem marques de les punxes d'ara, les que ja notem però només intuïdes, amb l'embranzida del moment."Doncs l'haurem de mirar" he dit, i he sentit una cosa que no sé definir, una cosa blava i dolça i melancòlica. Segur que en francès hi ha una paraula per dir-ho.

La teoria del botó

Tothom surt a la mateixa hora i potser per això la mirada ens ha agafat aquest to de capvespre rosat, velat, de blau i plata. Una vegada més em pregunto com viu la gent que no té mar; suposo que s'acostuma a no arribar a casa amb sorra entre els dits dels peus... És realment extraordinari poder passejar altre cop per llocs estimats amb gent estimada; ahir vaig posar els peus a la Rambla per primer cop en gairebé dos mesos i vaig veure la nostra plaça de la Vila... No, no diré "més bonica que mai" perquè és mentida: estava simplement tan bonica com sempre, i me l'havia mirada moltes vegades amb el mateix embadaliment, aquesta plaça. Així i tot, és veritat que el retrobament fa una emoció extra, com aquella sacsejada en veure de lluny l'amiga per primer cop després de tants dies.

Coses felices, doncs, retrobaments i crepuscles sobre el mar, i tanmateix molts amics em diuen que, com jo, estan abatuts aquests dies. És una fase premenstrual col·lectiva? Sortir vol dir fer palpable la pèrdua i l'enyor i, sobretot, la por de tornar a perdre i a enyorar. Bé doncs, si aquests dies tu també visites pous profunds i només voldries menjar gelat escoltant Wagner mentre penses "sóc un fracàs en aquest aspecte i en aquest altre i en el de més enllà" tot i que saps que no és ben bé veritat, vinc a parlar de la teoria del botó per si així t'animes. Imagina't que hi ha una cosa que et fa patir (viiinga imagina-t'ho, a veure si se t'acudeix alguna cosa com, no ho sé, una pandèmia mundial), i aquesta cosa té un final en el temps concret (com la data d'entrega del TFG) o abstracte (com el dia que ja no direm més quan-tot-això-s'acabi perquè s'haurà acabat). Ara imaginem-nos que existeix un botó que et trasllada immediatament a aquell moment i no has de preocupar-te'n més. Si prems el botó, però, el temps que t'has estalviat no et deixa cap record, és temps no-viscut. Doncs bé, normalment no prems el botó perquè els dies són un tresor, al final, encara que siguin dies merdosos, i tenen coses excepcionals com el gust de la nutella. Ja sé que és una manera de mirar-se la vida des dels privilegis, el de poder comprar nutella i de tenir un sistema entusiasta de moltes coses (la nutella entre elles). Però menjar i dormir ja són en realitat plaers indescriptibles.

La teoria del botó és una manera de mesurar la infelicitat, i siusplau perdona'm si ara mateix estàs pensant que vols aquest botó perquè la vida és una merda. Jo també l'he volgut prémer algunes vegades. Però imaginar-me el botó davant meu em porta automàticament a pensar les raons que fan que els dies valguin la pena. Ara que s'ha parlat tant del temps que tenim i de com l'aprofitem, ha quedat clar que perdre el temps no té tant a veure amb fer o no fer com amb apreciar o no apreciar. Quan penso en el botó no em vull productiva sinó estirada al sol. I sí, també, sens dubte, caminant amb aquesta llum lilosa xerrant a dos metres rere la mascareta. El que vull dir és que potser no tot anirà bé però tan tan malament tampoc anirà. És un consol? No ho sé. A mi em sembla que sí.