Avui he anat a cal Xufré (que, per qui no sigui de Vilanova, és una botiga de llegums a granel) i, com sempre, m'he embadalit mirant els pots d'espècies i els sacs de llenties i mongetes i farines de totes les menes. Normalment hi ha molta cua (hi havia) però avui, és clar, "normalment", només hi era jo i un altre client; els altres esperaven a fora. De seguida, mentre la dependenta em posava el quilo d'ametlles (les vols torrades? amb pell o sense pell?) que encapçalava la llista de comprar que m'ha fet la mare m'ha vingut al cap absurdament aquella escena d'Amélie, la dels petits plaers, que em va robar el cor quan tenia qui sap quants anys, però pocs, en una època en què si eres com jo t'havies d'enamorar d'Amélie Poulain. Per la música, pels colors, pels petits plaisirs? Jo era d'aquella manera que coses així eren inevitables.
M'he posat la banda sonora del Yann Tiersen per escriure això (clica-hi mentre llegeixes, si vols, així l'escoltes com jo ara mateix), la que tenia a l'MP3 negre que em van regalar els meus amics quan feia sisè i començava a esdevenir jo, amb totes les punxes que m'esgarrinxaven per dintre, un principi d'intuïció bastant exacte de tot el mal que podia arribar a fer això de créixer. Penso molt en les versions anteriors de mi, molt. No sé si hi penso més que la resta de gent, podria ser. També em va a temporades, però m'agrada bussejar en el passat. M'agrada rellegir-me, en un etern retorn que em reafirma en la necessitat de viure. I de viure bé, per si un dia només ens queda el record. Com aquests mesos tancats a casa que s'esfilagarsen al nostre darrere, en què hem existit sobrevolant el present sense tocar-lo, amb una ala feta de demà i l'altra feta d'ahir. Recordant l'estiu passat, els viatges que hem fet, les festes, les anècdotes, els concerts. Totes les coses que ens lliguen a la vida, aquelles en què eternament ens arremolinaríem. Avui mirava els sacs de llegum i he pensat que mai ha estat gaire higiènic ni recomanable enfonsar-hi la mà (i de cap manera se m'hagués acudit fer-ho a cal Xufré, és clar) però ara ja sí que no, que mai més, que serà un petit plaisir que recordarem i sabrem extingit, restringit al terreny de la memòria.
El meu germà petit, que ara seu al meu costat comptant en veu alta coses dels seus exercicis de matemàtiques, ha parat i m'ha dit "jo no l'he vista mai, aquesta pel·li" i jo me l'he mirat, he deixat un petit silenci cinematogràfic, reveient tot això que escric, la vida que retorna i la que no, l'enyorança que qualla i les esgarrinxades dels anys que es veuen tan clares en forma de cicatriu que potser d'aquí a mesos o anys veurem marques de les punxes d'ara, les que ja notem però només intuïdes, amb l'embranzida del moment."Doncs l'haurem de mirar" he dit, i he sentit una cosa que no sé definir, una cosa blava i dolça i melancòlica. Segur que en francès hi ha una paraula per dir-ho.
1 comentari:
jo també me'n vaig enamorar.
Publica un comentari a l'entrada