Les normes

Diuen que les normes hi són per trencar-les. Jo que d'adolescent escoltava Ska-p diria que tenen mala fama, les normes... A filologia parlàvem molt de la norma Fabra i a mi m'agradava jugar amb la llengua i dir-ho fent un gest exagerat amb els braços. "L'enorme Fabra", un tio estupendo, un gran lingüista. Ara, amb la nova gramàtica, no direm correcte i incorrecte sinó adequat i inadequat al seu context. Perquè, com deia, les normes no tenen bona premsa. Ens limiten, ens coarten la llibertat, ens empetiteixen, les normes, i confirmen les nostres excepcions més incòmodes.

Esclar que tothom sap que algunes normes són necessàries. Que per això hi són, suposo. Les normes: dormir a la nit, fer entre tres i cinc àpats al dia (millor si són cinc, diu el gremi de nutricionistes!), pagar religiosament el transport públic, portar la mascareta ben col·locada (perquè, si se't veu el nas, no estàs seguint les normes) i parlar de vostè a les persones grans, que potser et diran "ai nena, tracta'm de tu, que em fas sentir vella!" o potser no. Sí, hi ha normes que ens ajuden molt a conviure tranquil·lament, i si Bach se saltava les normes del contrapunt ho feia perquè podia, perquè amb aquell tros de talent eren les normes les que l'havien de servir a ell, i no pas al contrari. No pas al contrari! Ara pensava que a la vida això és força així encara que no tinguem un talent especial (en aquest cas, per viure) i sospito que se m'ha acabat el text si ja he arribat al final: no estem al servei de les normes, són les normes les que ens han de servir per viure millor. Per conviure millor. Perquè la gent gran pugui triar si se li fa o no una deferència en el llenguatge. Per controlar (?) la pandèmia i per mantenir un transport públic decent (?). I per endreçar les hores de son i els àpats del dia. 

En realitat tenim moltes normes a tot arreu i, tot i així, de tant en tant encara em sobta verbalitzar les normes, les meves, el meu reglament de règim intern sempre implícit que a vegades s'explicita. Per què? Tractar bé els altres és una norma bastant comuna que a vegades s'expressa donant les gràcies als cambrers i a vegades deixant passar la gent que porta poques coses a la cua del súper. I si bé no tothom fa una aposta decidida per l'amabilitat, jo diria que la gent que tria viure així és força constant amb aquestes normes. S'expliciten fàcilment, fem tuits parlant de ser amables i, en canvi, quan les normes parlen de l'amabilitat amb una mateixa tot se'ns tenyeix d'autoajuda i fa com vergonya, fa com vergonya dir tinc unes normes molt estrictes pel que fa a com em tracto a mi mateixa: com miro i percebo el cos que em sosté, com parlo amb el jo amb qui convisc, en quins termes em jutjo davant del fracàs i les expectatives i el penediment. Doncs sí, tinc unes normes molt fermes i, des de fa força temps, sé que les tinc. Com aquell dia que seia a terra amb un noi i li vaig dir convençuda "jo és que no hi crec, en la culpa. És un mal punt de partida per ser feliç" i ell no entenia res perquè veu el món des de la culpa molt més que des de la cerca i volia sucess més del que volia happiness. Era la seva manera de funcionar, i per això va explotar tot plegat. I no passa res, perquè no va ser culpa de ningú. No hi crec, en la culpa, i de tota manera més val esforçar-se a no voler canviar coses que no es poden canviar. Són les normes. 

Després dels vaivens tempestuosos d'aquest estiu m'he trobat sovint en converses explicant que he fet tal o tal altra cosa perquè així és com funciono. Tractar-me bé a mi mateixa em serveix per sobreviure. I com que a vegades em llegeixen persones que s'assemblen a mi, ho volia escriure per si a algú li va bé. Per si algú no ha provat mai de deslliurar-se de la culpa, per si algú no sap que pot decidir mirar-se cada trosset de pell des de la tendresa i no des de la comparació, per si algú avui es disposa a no culpabilitzar-se quan el cap no li dona més de si, per si algú vol marxar de la vida de qui li fa mal, marxar-ne amb el cap ben alt perquè aquestes són les normes.